Calaix de Sastre Cultural

Tot torna

2011-03-23T03:55:00.004+01:00

A la vida ja recordes quan i amb qui has passat bons moments i, també, cal dir-ho, dolents. Però poder-ho recordar amb, posem per cas,una fotografia, amb olors, amb cançons, amb llibres, amb un plat concret, amb algun mot dit o amb paraules escrites és tan... com dir-ho.... tan emocionant.
Avui, mentre donava un cop d'ull al blog de manualitats, m'ha vingut al cap el Calaix de Sastre. Hi he entrat i us ben prometo que m'ha envait una alegria trista que m'ha encantat. I he tingut ganes d'escriure, ganes de dir-vos que gràcies pels moments.
Una recomanació, com l'últim comentari meu, q també era una llibre: Tota una vida, de David Grossman.
Igual torno a passar de tant en tant... com abans....

Mònica

Seda

2009-01-14T22:24:00.002+01:00

Ja que hi sóc, deixeu-me que recomani un llibre que m'ha encantat dels últims que he llegit.
"Seda" d'Alessandro Baricco; com diu el Qué leer: " Un clàssic en miniatura, una meravella a mig camí de la novel·la i la poesia".
Un bombonet, us ho garanteixo.

La frase al revés

2009-01-14T21:08:00.002+01:00

El David ens ha proposat aquesta frase.

"Generalment, la natura mai no arriba a igualar les fantàstiques creacions de la imaginació." William Shakespeare, escriptor anglès (1564-1616)

Jo hi faig un afegitó.

"Generalment, l'home mai no arriba a materialitzar les fantàstiques creacions de la seva ment, i quan ho fa, aquestes passen a formar part de la natura humana. Per tant, perden la seva raó de ser"

Possible conclusió. L'art és l'habilitat de crear mentides completament veritables

Més propostes?

Ho faré

2008-10-23T23:52:00.001+02:00

Carles,
al final no he escrit res, però ho faré, ok?, ho faré.
I la resta també podeu, que si no sembla que tinguem al pobre Carlets d'escrivent....

Mònica

Bob Dylan

2008-09-22T00:53:00.011+02:00

Com alguns ja sabeu, el passat 22 de juny vaig estar al camp de futbol d'Encamp (Andorra), a primera fila, a escassos metres d'aquesta figura.

Primera impressió. Bob Dylan és molt baixet. Sempre s'ha caracteritzat per no ser massa estirat (en cap sentit) però suposo que l'edat l'ha acabat d'encongir. També està molt prim. En resum, ja li toca anar cuidant la salut.

Va fer un gran concert? No. Algú em va demanar, després: Et va caure el mite? La resposta va ser: No, Bob Dylan ja no és un geni, ara és un savi, i als savis no se'ls mitifica, se'ls escolta i prou. Va ser el que esperava? Ni més ni menys que el que esperava. Un Dylan vellet que cedeix tot el protagonisme a la excel·lent banda que porta al darrere mentre ell es limita a deixar anar els seus versos canturrejats amb la seva veu extremadament nassal i repetitiva. La seva poesia és l'únic que es manté fresc com el primer dia. Crec que, en el fons, és més poeta que res més, només que també sap fer cançons. Afortunats que són alguns.

Com és habitual en ell no va dirigir ni una sola paraula al públic. Ni tant sols per saludar o acomiadar-se. Es va limitar a cantar i a presentar els músics que l'acompanyaven.

L'edat no perdona. Imagino que Dylan està cansat, i no només físicament. Suposo que té ganes que tot acabi, que ja sap que ha donat el que havia de donar, que ja ha dit el que havia de dir i ara, al final, només li queda anar-se apartant del món amb la màxima dignitat possible, evitant saraus i grans parafernalies que no traurien cap a res. Simplement canta les seves cançons i els seus versos a qui els vulgui escoltar, sense més pretensions que esperar el dia que ja no ho pugui fer (i que sembla que es resisteix a arribar). Durant la seva vida no ha fet res més (com si fos poca cosa) que fer i cantar cançons. És normal que no ho pugui deixar així com així, tot i que s'hagi comprat una mansió per una burrada de milions o que li importi ben poc quedar bé o malament davant del públic i els galardons amb que el premien. Ell fa el que ha de fer, cançons, i ho fa tant bé com pot. Sap, és conscient (o això imagino) que els seus temps ja han canviat, que ara només ens queda el seu llegat i només li queden les ganes de marxar amb el cap ben alt i la dignitat neta per una feina molt ben feta.

I jo puc dir que he estat a pocs metres d'una de les ments més privilegiades dels nostres dies.

No em vaig histeritzar, no vaig saltar d'alegria, no estava neguitós, no vaig tenir orgasmes ni vaig corejar cap cançó. Em vaig prendre un parell de cerveses i em vaig sentir molt afortunat.

Li queda corda per dies? Això, amics meus, només ho sap el vent.

http://www.youtube.com/watch?v=YX_x-zMcvK0

http://www.youtube.com/watch?v=Dd9ty2SWY2M&feature=related

Carles Merino

Sant Tornem-hi!!

2008-09-01T00:52:00.002+02:00

( Aquest títol no sé si l'he escrit bé... )
Benvolguts canalles i canalles,
l'última en dir alguna cosa en aquest calaix va ser la Laura ja fa un munt de dies ( que ràpid ha passat eh....) i era per dir "això ja s'acaba". Bé, doncs, reinicio l'activitat bloguera amb poqueta cosa per començar, però amb ganes de dir moltes i moltes coses, al llarg d'aquesta temporada; així que "AIXÒ JA COMENÇA".
En breu us dono la benvinguda com cal.
Petons i us veig ja.

Mònica

Això ja s'acaba!!!

2008-06-12T20:42:00.004+02:00

Això ja s'acba? no!!!! encara que s'acosta l'estiu...hem de seguir omplin el calaix! Podem penjar propstes o activitats que es puguin fer a Barcelona durant l'estiu, quin llibre us heu llegit durant les llargues i caluroses tardes o quin viatge heu fet...per començar us deixo una proposta.

Música als parcs

Des de fa més de 10 anys, Parcs i Jardins organitza cicles de música en alguns espais verds de la ciutat. Des d'un primer moments la clàssica i el jazz han estat elements claus per vincular cultura, la natura i les nits d'estiu. Els concerts de Jazz es fan sempre a partir de les 22 hores al la Glorieta del Parc de la Ciutadella. Aquest any, s'incorporen concerts de la Banda Municipal en 4 parcs de Barcelona

en aquesta adreça trobareu la programació:

http://www.bcn.es/parcsijardins/act_altres_portal.htm?codi=245

BON ESTIU!!!!

Laura

Miquel Àngel Riera

2008-06-06T01:24:00.002+02:00

Aquesta nit que plou i que la pluja "copejarà els vidres i aleshores em semblarà que les gotes són com les meves propies llàgrimes " ( L'hora Grisa ), us vull regalar un parell de poemes d'aquest autor manacorí que em té el cor robat.
Bridem per les nits de pluja trista ( val més donar-hi una visió romàntica a la pluja després de tanta canonada i sequera i vaixells d'aigua... )

Benaurat aquell
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força, ell, d'existir
seguirà donant-s'hi la morrada més bèstia
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn a la tècnica de la travalada.
No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
" He caigut perquè hi era. Encara hi som.
Just cau aquell que està dotat per fer-ho. "

De tota la tasca
que m'és la vida,
me n'adon
que la part que sempre
es mostra inabastable
és la der-me teu.
Veig clar
que no n'és prou entregar-me
ni que tu m'acullis,
i que la condició de ser teu
cau més enllà de nosaltres,
més enllà
del que vulguem
o no vulguem,
i que, abastar-la,
és una història
que va per llarg,
amb el tombant
potser
crecut a llunyanies.
Per això,cal
no perdre temps:
sols ésser teu és ésser tu.
Viure
m'importa
perquè tu n'ets,
i, rabiosament,
vull perllongar-me
més enllà de mi,
salvant-me des de tu,
perquè sé
que en això
consisteix
allò de l'altra vida
de què venim parlant
d'ençà que començarem
a no entendre res.
Per després, per quan tu moris,
em fa pla
morir de tot amb tu,
perquè sé ja des d'ara
que em fa por
sobreviure
més enllà
de la teva pervivència.
Més enfora de tu,
la vida perd les anses.
Vull
una salvació
de la teva durada
exacta.
El demés
- perdonau
que ho digui
tan clar -
no m'interessa
ni poc,
ni molt,
ni gens.

Tan de bo us agradin tan com a mi el primer, i el segon, i el tercer i l'últim.... cop que els he llegit.
Bona nit

Mònica

En Tom ja no esperarà més!

2008-05-22T11:02:00.013+02:00

El president honorífic del Club de les Veus Degollades, Tom Waits, que va confirmar la seva gira europea fa cosa de tres setmanes, ha confirmat, ja, ciutats i dates, i ha triat la nostra estimada Barcelona per oferir un duplet els dies 14 i 15 de juliol al recinte del fòrum.

Aquesta gira, anomenada Glitter and Doom (Purpurina i destí) serà la primera que inclourà Espanya i no és gens descartable pensar que també serà la última. És un home familiar i poc aferrat a les grans gires (ha actuat al vell continent escasses vegades, la última el 2004).

Els concerts de Barcelona vindran precedits per una actuació a San Sebastián i posteriorment se n'anirà cap a Milà, Praga, París, Edimburg i Dublín. Punt final a la seva esperada visita a Europa.

Li agraden els escenaris petits -no és home d'omplir estadis- i té inclinació cap a teatres i auditoris, i ha accedit a tocar al recinte Fòrum després que la organització és comprometés adequar-lo a les seves exigències.

És ell, personalment, el qui tria les ciutats on actuarà, i per fi, després d'anys d'insistència, s'ha aconseguit convèncer de tocar a Barcelona.

Les entrades, però, seran un bé tant preuat com escàs. Se'n posaran 6000 a la venta per cada nit (per absorvir els incondicionals de Barcelona i els que s'hauran desplaçat de fora). Farà falta el DNI per personalitzar-les i evitar la reventa i la més barata ja tindrà dos zeros (100 euros). A més, cada comprador podrà comprar un màxim de dues entrades. Totes aquestes mesures, així com el preu, ho ha marcat ell mateix.

Aquesta noticia ens ha sorprès als 'waitians' catalans, que ja haviem descartat la opció Barcelona després d'un altre any de negativa per actuar al Festival Grec (ja són incontables les vegades que ho ha rebutjat, i és impressionant la insistència per part de la organització)

Sigui com sigui, tal com ell mateix va dir, una mica de pluja no fa mal a ningú.

Carles Merino

Novetat!

2008-05-13T13:17:00.002+02:00

Us saludo de nou, veient que aneu fent i aneu fent i us proposo una petita novetat que fa temps que anuncio i sembla ser que ja funciona correctament.

De què estic parlant? Doncs que si recomanem algun material cultural, una cançó, per exemple, ara la podrem deixar dins una petita base de dades, anomenada Cultural Multimedia, en forma de compta de correu gmail.

La direcció és la següent:

culturalmultimedia@gmail.com

El password és aquest penjat completat. Fàcil, no?

l_c_ul_ _ral

Doncs a gaudir-ho!

El Sastre

La frase de la setmana

2008-05-06T20:57:00.003+02:00

si el satre m'ho premet escriure la frase de la setmana...oscar wilde escriu...

"una obra de arte es el resultado único de un
temperamento único. su belleza proviene de que
su autor es lo que es. no tiene nada que ver con los deseos
de los demás."

Laura

Recomanació reflexiva

2008-05-03T11:47:00.005+02:00

No entraré en tecnicismes, no val la pena la tortura i no és necessaria. La música ha de ser descriptiva però no ha deixar de ser música ni de valdre's per si sola, tal com va afirmar l'autor de la gran obra que vull exposar, per tant tampoc em serveix fer una pura comparació amb res. Que cadascú en tregui les seves conclusions.

Arribar a aquest punt d'equilibrar el desequilibri, d'ordenar el caos, de trencar amb el 0 i arribar a la totalitat existencial, al tot, a l'1 està a l'abast de tothom i sempre és humà. No s'ha de negar mai el dret a la mortalitat, a la insignificancia d'aquelles persones que han invertit l'ordre, que han materialitzat allò que per llei ens pertoca a tots. Tampoc sel's ha de deixar de reconeixer els mèrits d'haver-ho sabut fer.
Suposo que ja sabeu que estic parlant del colós de Bonn, de Beethoven.
Ell mateix també ho va afirmar, la música suposa una revel·lació que supera qualsevol filosofia. Aquesta frase amaga la potser única veritat. Tornem a l'exemple booleà, el 0 i l'1.

John Cage ho sabia, sabia que tot parteix del silenci, que tot ordre necessita un caos, que tot 1 necessita un 0. Fins aquí d'acord. Però és igual quin 1 sigui? Segons ell sí, un cop superat el silenci, tot era vàlid, tot, fos el que fos, era música. No hi estic gens d'acord, rotundament nego la validesa d'aquesta frase per la simple raó que tota manifestació artística ha de ser, en primera instància, humana. Ha de suposar una racionalització d'allò irracional, una ordenació CONCRETA dels recursos per convertir en natural allò que ha començat sent artificial. Si és purament aleatoria, si no s'arriba a la artificialitat racional no es pot arribar a la naturalització. No qualsevol 1 és vàlid.

Què vull dir amb tot això? Que ho oblideu, que no feu cas absolutament en res del que he dit i ho experimenteu per vosaltres mateixos.

Beethoven va trigar 10 anys a materialitzar la novena després de la vuitena, i la idea ja portava molts anys gestant-se (la idea de posar música a la Oda a la Alegria feia més de 30 anys que rondava el seu cap).

Poseu-vos comòdes, desconnecteu telèfons, asseieu-vos al costat de la vostra parella, una amistat, en soledat...no penseu en res i disposeu d'una hora per vosaltres i la genialitat de la novena. Però que no sigui música per, que no sigui de fons o...no, la música com a única finalitat, no penseu en res i simplement gaudiu de les melodies, dels canvis de color. Tots ho podeu fer sense saber un borrall de partitures (només faltaria) i us asseguro que un cop acabada us sentireu més persones, tindreu més ganes de somriure i, com va dir l'autor, haureu superat qualsevol filosofia. Us sentireu nets, vius, amb ganes de despertar-vos el dia següent.

Per tots nosaltres, Beethoven ens va llegar aquesta magnífica obra, la novena, la única obra musical declarada patrimoni cultural de la humanitat (fa vergonya i tot que només UNA obra musical tingui aquest títol).

Versions recomanades:

La històrica grabació de Karajan.
La nova i airosa versió de David Zinman.
La més lenta i romàntica versió de Otto Klemperer o la de Danniel Barenboim.
La madura i serena interpretació de Lorin Maazel.

Podeu triar-ne una, la que vulgueu, i gaudiu-la.

Carles Merino

2008-04-28T13:09:00.000+02:00

MOLTES GRÀCIES EQUIP!!!!!

Mònica

El parany de Medusa

2008-04-22T20:56:00.002+02:00

Anem al teatre?? Dimarts que ve?

El parany de Medusa d’Erik Satie Comèdia lírica en un acte del Sr. Erik Satie, amb música de ball del mateix senyor.

Autor Erik SatieTraducció Sabine DufrenoyDirecció Zep SantosIntèrprets Josep Seguí, Carles Arquimbau, Diana Torné, Enric Rodríguez, Teresa Serrat i Mariano CamarasaCoreografia Teresa SerratEscenografia Manolo TrullásIl•luminació Quico GutiérrezAjudant de direcció Nausicaa BonnínAssessorament lingüístic Lluís SolàAssessorament coreogràfic Toni MiraFotografia scopez.netUna producció de ACAEE Cambalache i Lazzigags Produccions
Una comèdia surrealista d’humor absurd.

L’acció d’aquesta comèdia lírica es situa a casa del Baró Medusa i el seu majordom Policarp. Les seves diferències ideològiques i de classe social donaran pas a una relació d’amor-odi amb constants entrebancs argumentals. Rinxoleta, filla del Baró, coneixerà al seu futur promès Astolf, un jove perdut dins del món estrany d’aquesta família i pel que ella no demostrarà gaire interès. Erik Satie va compondre per a aquesta obra, on paraula, música i ball formen un tot harmònic, set ballets escenificats per un pianista i un mico, encarnació de l'inconscient del propi baró. Tot plegat, un retrat força fidel de l’estil i la personalitat del propi Satie. "Aquí tenim una peça de fantasia... sense realitat. Una broma. No hi veieu res més. El paper del Baró Medusa és una mena de retrat... és fins i tot el meu retrat, un retrat de cos sencer".Erik Satie.

Laura

Espai d'imatges

2008-04-22T12:26:00.000+02:00

Us convido a donar un voltet pel meu nou bloc d'imatges!

http://espaimatges.blogspot.com/

Laura

Llibre únic per Sant Jordi

2008-04-22T10:56:00.002+02:00

Exposició de llibres d'artista del 24 d'abril al 3 de maig al centre civic PATÍ LLIMONA. aquesta expo és en relació a la parada de llibres d'artista el dia de sant Jordi.

INAGURACIÓ dia 24 d'abril 19:30 h

Laura

Elegy

2008-04-19T23:51:00.005+02:00

Elegy és l'última peli d' Isabel Coixet, us diria que és una bona peli sino fos per l'interpretció de Penelope Cruz, el paper de Lolita ja se li ha quedat curt, algú li hauria de dir a la Pe que canvi de registre.

La Coixet tot estaria bé que també canvies de tant en tant genere cinematografic... perquè en definitiva no saps si fa cine de llagrimeta fàcil o fas cine per parlar de la vida sense caure en contes de fades...

Llibres d'artista

2008-04-18T18:52:00.004+02:00

Us convoco a una paradeta molt especial que trobareu el dia de St. Jordi, el proper dimecres 23 a : plaça sant just, de BARCELONAdesde les 11 del matí i durant tot el dia.

(ON ESTÀ? Molt a prop de la Plça St. Jaume. Agafeu el C/ jaume I en direcció a Via Laietana, agafeu el segon carrer que trobareu a mà dreta, és el C/Dagueria, pujeu i arribareu a la plaça, VOI-LÀ!)

Prou!!

2008-04-13T19:37:00.005+02:00

Bob Dylan, més Bob Dylan, Tom Waits, Beethoven, Barrios i Villa-Lobos, Nocturnal, un altre cop Bob Dylan, Beethoven, Beethoven i més Beethoven, ara un xic de Shubert, Schumann, li concedeixo un moviment a Mendelssohn, i només un, que em sorprengui, i ho aconsegueix amb el seu concert per violí, pero per ara res més, Tom Waits, més Waits i un altre cop Dylan, Barrios i més Barrios, Villa-Lobos i els seus preludis, Britten i Bartok! Wagner i Debussy? Messiaen i Brahms!! Beethoven, ara toquen els Beatles. Jazz...tornem als de sempre, Mingus, Coltrane, Baker, Brown i uns minuts pel Bird, té el torn l'Albert Plà, un disc, no més, els tangos de l'Anna al cotxe! Tomdig van Dylan!!!

PROU!!!!

Necessito renovar-me...

Ha sonat un xic d'U2 i no m'ha sentat malament, un xic de REM que també ha fet bon profit i uns tals The Shins.

Aires frescos? Més poperos, potser? Qui sap si és aquí on rau l'esperança per trobar alguna cosa de profit de tot plegat...

Alguna suggerència?

Quina és aquella música que us captiva, actualment?

Carles Merino

Dansa i Stravinsky

2008-04-09T11:26:00.009+02:00

Per no abandonar la dansa...deixo aquesta representació de la coreografia ideada per llegendari Nizhinski per la Consagració de la primavera, d'Igor Stravinsky

Personalment he de dir que és la primera vegada que m'he captivat completament veient un ballet.

Consagració de la primavera (I)
Consagració de la primavera (II)
Consagració de la primavera (III Final)

Aquí deixo una visió més contemporània de la mateixa obra (concretament del sacrifici) segons Pina Bausch

Carles Merino

La fe

2008-04-07T21:55:00.001+02:00

Què és la fe?
Podem viure sense fe?
Fe i religió?
Fe sense religió?
Homes de fe?
Cal moure muntanyes?
És voler-se negar a la evidència, com va dir Nietzsche?
És l'anhel de la utòpica profunditat, segons Sartre?
És la segona síl·laba de la paraula cafè?
Una persona sense fe és una persona descafeinada?

El tema dóna per molt...tot vostre!!

Tinc fe en que el seguireu!!

El Sastre (de nou!)

R-evolució

2008-04-01T00:31:00.001+02:00

Cal per evolucionar revolucionar alguna cosa? Cal fer la revolució per tornar a evolucionar o podem evolucionar sense fer revolucions?

Mònica, a partir de la sugestió de David Magrí

Historia del comic

2008-03-10T20:50:00.003+01:00

Carles parlant amb tu m'ha vingut al cap aquest llibre de comic... i també le volgut compartir amb la resta...

aquest comic explica a través de la vinyeta tot l'origen del dibuix enmarcat dins d'un rectangle.

Laura

informació cultural del Pati Llimona

2008-03-10T20:34:00.000+01:00

http://www.gradesbcn.com/ftp/propostes0804.pdf

dia d ( després )

2008-03-10T13:49:00.003+01:00

Els catalans i les catalanes continuarem anant amb una sabata i una espardenya... Es veu que som un poble masoquista, en fin....

Bona setmana

Mònica

Dia de la Dona Treballadora

2008-03-08T22:01:00.002+01:00

Avui, dia 8 de març és el dia de la dona treballadora. Felicitats a totes.
Tan de bo algun dia no calguin dies de res....
Mònica

Man of the hour

2008-03-06T11:37:00.003+01:00

L'home del moment, una de les enigmàtiques cançons de Pearl Jam, utiltizada com a clausura pels crèdits de Big Fish, pel·lícula de Tim Burton. Fent click a l'enllaç del títol la podreu sentir

L'home del moment

Les ones de les fortes marees no supliquen perdó,
xoquen, i al seu pas,
el Pare gaudia de les col·lisions...
altres passaven de llarg.

Una volva de neu va caure al maig,
i les portes resten obertes, ara,
mentre les campanes repiquen,
perquè l'home del moment fa la última reverència,
un adéu, de moment.

La naturalesa té la seva pròpia religió,
l'evangeli de la terra.
El Pare va governar amb la fermesa
que els joves fingeixen
i els vells comprenen.

I el cel cedeix a l'albada
vessant la claror sobre el poble
i tots s'hi apropen,
perquè l'home del moment fa la última reverència,
un adéu, de moment.

I el camí que el vell va aplanar,
les vetes trencades,
senyals rovellades destinades a mi.
Ell em guiava, amor, per les seves dreceres.

I ara l'home del moment fa la última reverència
mentre el teló cau lentament,
sento que això només és un adéu, de moment.

Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui...

Alguna reflexió?

(Sí, siusplau...)

Carles Merino

Pels drets laborals dels professors de música.

2008-02-28T12:07:00.004+01:00

M'ha arribat aquest e-correu que trobo que és prou interessant per compartir-lo al calaixet.

Carles Merino

PELS DRETS LABORALS DELS PROFESSORS DE MÚSICA

Com és possible que avui en dia, en un país en què els drets laborals de qualsevol treballador són àmpliament reconeguts, els músics i els professors de música segueixin patint l'abús i la desprotecció legal?

Massa sovint s'ha explotat l'aspecte vocacional de la nostra professió. Ha arribat el moment de dir prou i exigir el mateix tracte que qualsevol altre professional. Casos com el de Badalona, en què la direcció de l'Escola de Música, recolzada per l'Ajuntament, ha expulsat vuit professors que havien decidit reinvindicar els seus drets laborals, són paradigmàtics de la realitat que patim i del poc respecte que mereix la nostra important tasca.

L'ensenyament musical és un aspecte fonamental en el desenvolupament i transmissió de la cultura. És imprescindible que els seus professionals gaudeixin d'una mínima garantia de seguretat per exercir la seva feina i en aquest sentit les administracions públiques no només haurien de vetllar perquè això es compleixi, sinó que haurien de ser-ne l'exemple.

Emplacem a tots aquells –professors, músics, amics, alumnes, melòmans, artistes, familiars- que vulguin ajudar a donar ressò a aquesta important acció que incidirà en un canvi favorable pel sector musical.

CONCENTRACIÓ MUSICAL
DIUMENGE 2 DE MARÇ, 18h
Plaça Sant Jaume, Barcelona

www.myspace.com/profesincontratoemb

Tot seguit trobareu l'escrit que ahir, dimarts 26 de febrer, Jesus Mayorga va llegir al Plè de l'Ajuntament de Badalona, en nom dels 8 professors acomiadats de l'Escola Municipal de Badalona, per deixar constància de com està la situació i demanar el recolzament a tots els partits polítics.

INTERVENCIÓ AL PLÈ DELS PROFESSORS SENSE CONTRACTE I ACOMIADATS

Bona tarda, sóc Jesus Mayorga, un dels 8 professors de l'EMB acomiadats després d'haver reclamat els seus drets laborals.
Avui sóc aquí per parlar en representació de tots ells.

En primer lloc volem remarcar que l'Ajuntament, a dia d'avui no ha encarat la greu situació que venim patint i denunciant.
Seguim acomiadats i el Sr. Vives encara no ha ofert cap contracte sinó 7 suposades negociacions i unes readmissions, en les que se'ns convida a seguir en la situació irregular tan greu que denunciem des del principi del conflicte.

Sóm uns professors de música que estimem la nostra feina, gaudim transmetent el nostre amor per la música i els coniexemnets apresos en molts anys d'estudi. Hem treballat molt dur pels nostres alumnes i per l'escola, exactament igual que qualsevol dels nostres companys contractats. Mai hem volgut perjudicar l'escola, només hem demanat que se'ns deixés de perjudicar a nosaltres.

Les nostres reclamacions són tant bàsiques, que qualsevol persona les pot entendre: seguretat social i contractació. Termes que no s'han contemplat en les negociacions ja esmentades amb l'Ajuntament. En els intents de negociació amb l'Ajuntament, la Regidoria de Cultura s'ha negat en tot moment a deixar qualsevol compromís per escrit sobre cap de les possibles propostes.

Sabem que no han acabat les alegalitats en l'adminsitració de l'Escola ja que als professors que hauràn de substituir-nos se'ls demana que es facin autònoms, fent-se el Patronat càrrec dels costos d'alta. Fins i tot en la última negociació va sorgir de nou aquesta fórmula, tot i que d'immediat fou prudentment silenciada pel mateix cap d'Àrea de cultura Mateu Chalmeta i el seu tècnic que l'acompanyava.

Per tots aquests motius les nostres reivindicacions no plantegen solament uns contractes dignes, sinó que se'ns consideri professors de ple dret després de tants anys dedicats a la docència en aquesta Escola.

La Sra. Alcaldesa, coneixedora de la nostra situació, ha qualificat les nostres reivindicacions de desmesurades i radicals en les formes (vam estar tancats una setmana a l'escola). En tot cas aquestes són un reflex del poc diàleg que existeix desde les administracions cap els seus
treballadors.

Hem pogut constatar que malauradament és l'única manera de poder ser escoltats pels partits del pacte de govern de Badalona i de fer sortir a la llum pública una situació totalment irregular.

A partir d'aquesta acció hem pogut donar a conèixer les nostres reivindicacions que han rebut suport de:

-C.C.O.O
-Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya.
-Associació de Músics Professionals de Badalona
-La Unió de Músics
-USTEC
-Plataforma Sindical Unitaria
-Accions per la Música
-Plataforma de pares i alumnes (creada arrel del conflicte)
-Urbaan Jazz

Per tots aquests motius demanem el recolzament dels partits polítics per a posar llum sobre aquest greu assumpte i exigir les responsabilitats adients.

Viure sense complexos

2008-02-26T00:32:00.004+01:00

Voldria encarar aquesta setmana, marcada, sense dubte, per la pèrdua de Palau i Fabré, cap a un altre caire, que si més no, ens deixarà amb un somriure agredolç.

Voldria parlar d'Israel Kamakawiwo'ole.

Un dels últims membres de la minoria ètnica hawaiana autòctona.

Per què d'ell?

Perquè és el protagonista d'aquest vídeo i intèrpet de la famosa cançó que l'acompanya. Enceneu els altaveus, poseu-vos còmodes i gaudiu.

Espero els vostres comentaris, no em cal dir res més.

Bona setmana!

El Sastre

Comiat a Josep Palau i Fabré

2008-02-24T11:54:00.002+01:00

Ahir va morir, als 90 anys, el poeta i dramaturg català Josep Palau i Fabré.

Que serveixi el revifament d'aquest raconet per homenatjar la ploma d'aquest escriptor.

Comiat (Josep Palau i Fabré)

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.

La tinta m'empastifa els dits, les venes...

He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit,

on podré inscriure la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,

la tempesta en la sang sinó en la sang,

l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?

¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,

morint-me?

La resta són paraules...

Res no sabré ja escriure de millor.

Massa a prop de la vida visc.

Els mots se'm moren a dins i jo visc en les coses

El Sastre

Estem perdent el fil...

2008-02-20T10:27:00.008+01:00

Hem perdut el fil...l'agulla ja no cus? sesne un bon fil "conductor" la bora dels pantalons caura! Sasstre on ets? has de tornar a posar fil a l'agulla!

Sense els nsotres fils no podem teixir un pesic de "cultura"...

Un projecte per acabar...

2008-02-11T20:14:00.000+01:00

aquetes imatges formen part d'un projecte a mig fer que m'agradaria presentar com a projecte real en una convocatria que fa el pati llimona per a fer uan expo de foto, només vull la vostre opinió a nivell conceptual... és a dir, si entneu l'escrit en relació al que veieu en aquestes dues imatges.

aquestes imatges parteixen d'un procés de creació que treballa sobre el blanc, el negre i la taca per tant neix en el llenguatge pictòric (ja que parlem de taca) però s'acaba formalitzant en un seguit de fotomontatges sobre paper fotogràfic construint un mòn o paisatge molt particular podem parlar de paisatge oniric ja que no reconeixem elemnts reals d'un paisatge en la seva mimesi però si les linies i les taques ens poden recordar troncs, flors que creixen, ... (la meva intenció no és que es reconeguin elements però si un paisatge).

Laura Garcia

Quan jugo a ser poeta...

2008-02-07T00:38:00.000+01:00

El piano de la 2.4

Sempre m’he caracteritzat per tenir un punt de vista força imparcial. La meva perspectiva estàtica dels fets que m’han rodejat m’ha permès veure les coses amb comoditat, reflexionant i traient les meves pròpies conclusions. En resum he sigut sempre un etern espectador de la vida, aquell personatge que està assegut al pedrís d’una estació i l’únic que fa és caracteritzar viatgers a l’atzar. En una estació les persones són lliures, estan buides i cadascú té la història que el curiós observador li vulgui donar i fins i tot, aquest, s’hi pot representar i identificar lliurement. Algunes vegades, però, algú se li apropa a preguntar-li l’horari d’un tren, demanar foc, o simplement és confós per un familiar llunyà del despitat viatger.

Arrossego, ja, una bona pila d’anys. Alguns centenars. A pesar d’això, amb orgull puc dir que ben poques coses n’he tret en clar, més aviat el contrari, tot resulta confós. El que sí que he aprés és a empassar-me l’angoixa i acceptar les portes tancades darrera de l’esforç d’obrir-ne una. En certa manera, aquí també coincideixo amb el viatger observador, el de la fantasia, que cansat d’agafar trens per trobar un ampli ventall de destins, s’ha acomodat a un racó per fer el viatge al seu gust. Després d’abocar-se a viatjar durant anys i anys ha descobert que el millor viatge és aquell que es crea ell mateix, inventant-se estacions i recorreguts per allà on vol. Aquest és el viatger que admiro i a qui em vull assemblar.

Tot ha canviat al meu voltant. I dins meu també. I la meva estètica també ha envellit, no massa dignament, per cert. Suposo que la flor de joventut ja ha abocat el seu fruit i ara estic podrint-me, cedint pas a una nova germinació que m’absorbirà i farà de mi el seu aliment. Precisament, aquesta cadena circular de vida per vida, de creació i absorció, és l’únic que s’ha mantingut intacte. Tot ha de canviar per tal que les coses puguin seguir igual.

El meu aliment, en aquest aspecte, ha sigut variat. Han forçat la meva dieta les rialles, les mirades, els sospirs, els crits, les llàgrimes, les angoixes –les mateixes que, per qüestions d’edat, ara em resulten indigestes- i una llarga llista de reaccions humanes que guardo dins meu, dins de la meva pròpia caixa de ressonància. Qui s’alimenti de mi s’alimentarà d’aquests records, d’aquestes filagarses de fum.

El viatger cansat escriu els seus records sobre els fulls en blanc que caminen davant seu i ell mateix també serveix de full en blanc per algun atrevit observador. Això soc, viatger i full en blanc a la vegada. Quan una foguera ja no desprèn més que el fum del record, immediatament se n’encén una de nova. O millor dit, no s’apaga una foguera mentre no se n’ha encès una altra. Aquesta forma part de les escasses coses que m’han quedat clares. La resta, cada dia més borrós. També enyoro –ho he d’admetre- la innocència de la joventut. Però també soc més jove cada dia que passa, i més vell cada segon que em vull aturar de més.

He nascut avui mateix, naixeré demà mentre em vaig apagar abans d’ahir. El segon paràgraf diu que tinc més de cent anys, i és cert. També és cert que soc eternament jove i moro a cada instant. He començat sent un full en blanc, però des de la primera paraula soc jo qui l’està escrivint. I ara mateix algú m’està plasmant a qualsevol altre punt, per llunyà que sigui, i jo mateix plasmaré algú, sigui qui sigui, el dia que sigui.

No em queda més que seguir aquí plantat, observant les tecles blanques i negres que jo mateix pintaré amb els colors que guardo dins de la meva caixa de ressonància, i d’aquesta manera seguiré explicant les meves històries per aquí i per allà. En sorgiran contes, molts contes, i potser no sóc més escriptor o músic que simple xarlatà, que una simple aquarel·la d’allò que he vist i que he plasmat sobre mi mateix. La forma també la adaptaré al meu gust, a allò que vulgui ser quan em desperti un dia, dins del meu llit, disfressat de bon samarità o de piano abandonat en una sala plena de quitxalla. De més jove o més vell. Però mai estaré més trist o més content. Mai més.

Confessió

La font, recordes?

Estàvem asseguts cara a cara,
ho recordo bé,
i jo encara era molt jove,
i tu encara t’estaves fent gran.
Jo ja sabia respirar,
(si més no, en volia aprendre).
Tu només dormies,
plàcidament.

Portaves una criatura de tres mesos al ventre,
jo no en sabia res, he de ser sincer.
Ni quan vaig desitjar escanyar-te,
dolçament, amb les meves mans,
imaginava que estaves prenyada.

Respiraves molt malament
i sentia pena per tu,
veient les inspiracions tallades,
i em vaig preguntar si realment...
bé, la pregunta era estúpida,
si realment m’haguessis pogut escoltar
ho hauries demanat gustosa,
fins i tot ho hauries suplicat.

Vaig tancar els ulls,
t’imaginava les mans
agafades a la meva esquena,
amb les ungles clavades,
i no m’hauria importat,
per aquesta vegada,
perdre una mica de sang.
El tren es va aturar
en una estació petita
d’un petit poble
envoltat d’un gran bosc.
Llavors vaig veure la font.

La font, recordes?

Vas alçar el cap i la vas mirar,
suposo que inconscientment
perquè immediatament
vas caure de nou adormida.

Vaig estar a punt de despertar-te,
demanar-te, d’una vegada,
que deixessis que envoltes,
el teu coll blanc
amb els meus dits.

T’hauria cantat una cançó a cau d’orella
perquè respiressis i cantessis amb mi
fins al famós últim alè.

Però romanies callada,
i mai he sigut prou groller
com per destorbar el silenci,
respiraves plàcidament,
inspiraves profundament,
i el foc del teu estómac cremava amb força
mentre expiraves amb calidesa i equilibri.

Vaig tornar a mirar la font
mentre el tren s’allunyava...

Vaig recolzar el cap al seient,
i el vaig trobar tou.
Jo també vaig dormir,
recordant tot el que ve després d’inspirar,
i aquí va acabar la nostra història.

Ja no ens quedava cap diferència que ens fes iguals.

Va ser la font,
recordes?

Inspirar, diuen,
ha d’omplir l’estómac,
buidar-lo del buit

La inspiració,
una sola alenada
que va aturant el temps
congelant la font de la vida.

Expirar.

Expirar, el buida,
et deixa descansar.

L’etern descans,
l’eterna expiració,
l’últim alè perpetuat.

Quan m’adormia,
enganyant-me a mi mateix,
em vaig disculpar per haver-te volgut escanyar.

Et vaig demanar perdó,
però el perdó ha de ser sincer,
sinó no és perdó,
i el meu...
el meu no ho era,
així que, amb més motiu,
era el teu dia de sort.

Només em cal afegir bons desitjos,
cuida de la criatura,
ella viu gràcies a tu i tu vius gràcies a ella.
Perquè no vaig ser jo, ni tu, ni la font
qui et va salvar,
va ser ella mateixa
i la vostra necessitat.

El viatger

Són les nou i vint-i-dos minuts del matí...

Cada moviment de la minutera,
massa feixuc com per tombar el cap,
dibuixa una nova cara,
que es reflecteix,
ombrívola i planera,
als rostres que poblen l’estació,
i dic ombrívola i planera,
no per capritx,
sinó perquè els rostres que no tenen vida,
manquen tant de llum com de delit.

No fora just afirmar, tanmateix,
que en la dinàmica ferroviària del dia a dia
no s’hi escoli cap veta de claror,
però en aquests casos sempre venç la melangia,
i el cruixent tic-tac que augura una nova tardor.

Així,
amb l’arribada d’un nou matí,
arriben també nous destins,
i seu al pedrís, també, el viatger cansat,
a descansar de tota una vida
de sortides, trajectes, i mai arribars,
i deixa que els passatgers passin i passin
i l’arena del temps
escapar-se de les seves mans.

Però l’experiència, sabia companya,
en decorós balanceig de records i desigs,
li dibuixa un camí,
un tronc i moltes branques,
despullades de fullatge,
en laberint,
que condueixen cap a la senzillesa d’una vida erràtica
que no contempla errors sinó victòries,
i de totes les victòries un únic triomf.

Segueix el tic-tac,
segueix assegut al pedrís,
amb la mirada vidriosa contempla l’anar i venir,
passatgers...
tots amb la cara buida,
verges, desèrtics i blancs,
llestos per protagonitzar les seves històries,
per transformar-se en el suport dels seus records,
sense entrebancs els caracteritza,
els dóna una vida i un passat,
contes de pirates, de mariners...

I les seves paraules,
lluny de la pedanteria i la solemnitat,
s’alcen com anells de fum de fogueres rescloses de records,
dansant, rient...
encerclant somnis de peus diminuts que han traçat grans distàncies
per obagues i clarianes,
apartats de multituds,
en la boja solitud d’una cançó sense fi
que només acaba
quan tot el cos
es consumeix en un últim
alè.

Carles Merino i Sort

Renovar-se o morir

2008-02-04T23:03:00.000+01:00

Em voldria servir d'aquest mitjà per fer una petita reflexió d'aquesta inqüestionable frase. Utilitzo comparacions musicals doncs són les que em toquen més d'aprop, però podeu afegir-hi el que vulgueu, no es tracta d'un article divulgatiu:

Renovar-se o morir

Bob Dylan -un cop més- també ho va tenir clar. Els temps estan canviant.
Bob Dylan va dotar 'la cançó' de cerebralitat. Va transportar l'essència d'una cançó (allò que va trobar condensat dins la música folklòrica) al pop i al rock.
Va obrir un nou camí, completament inexplorat, i es va saber apartar ràpidament de l'escena del crim un cop aconseguit.
La prova d'aquest crim? Like a rolling stone.
No per que fos la primera cançó 'madura' de Dylan (no ho va ser, sens dubte), sinó perquè ja és una icona.

Jimi Hendrix, admirat per Dylan i alhora admirador incondicional d'aquest.
Convalescent per una lesió patida a l'exèrcit, a l'esquerrà li a arribar a les mans una guitarra elèctrica per dretans. Amb un tornavís i unes alicates aviat ho va tenir solventat.
Va aprendre a tocar ell solet i en un parell d'anys va començar la seva frenètica i, per tant, curta, carrera. Tres anys cremats i convertits en cendres. Wild Thing és la prova literal, va cremar la guitarra com ningú abans ho havia fet.

Durant el mateix concert que va oferir aquest espectacle, va oferir una magistral versió de Like a rolling stone.
També va popularitzar l'himne de la segona etapa dylaniana All along the watchtower.

Una versió de la culminació de la figura de Bob Dylan i una versió del Dylan que s'ha sabut apartar i enfocar l'art de fer cançons d'una manera més renovada i serena.

La seva guitarra sona diferent, sempre imitada, mai igualada. Va trencar tots els motlles i va establir un nou ordre instrumental, exprimint la musicalitat i potencial d'una Stratocaster fins a l'extrem.

Això sí, mai va oblidar les seves arrels negres, partint del blues del delta, el gospel, el jazz o el soul.

L'extravagant Tom Waits ha encarat el seu art d'una altra manera. Ha convertit tot allò que havia de ser lleig, malsonant, desagradable...en obres magistrals, musicalment molt enginyoses i que no s'acaben d'encasillar en cap estil. Com Dylan o Hendrix, no admet cap etiqueta que no sigui el seu nom.

Sempre ha procurat rodejar-se de músics excel·lents, destacant, entre ells, Marc Ribot (un altre amb segell propi)

Ens pot interpretar alguna cosa que podria ser una bossa nova però no és una bossa nova. El mateix en el cas del rock, blues, swing, country, folk, tango, polka, habanera, cançó de bressol.

En definitiva, una concepció musicalment excel·lent i completament innovadora d'allò que hem escoltat.

Però sens dubte, si hagués de fer un pòdium amb els innovadors, el que restaria amb la medalla d'or seria 'ell'.

Obviament...el renovador de la música total. De la estretor de la concepció musical clàssica a la amplitud que avui en dia encara ens sorprèn.

De Beethoven no cal dir res més, només cal escoltar-s'ho per adonar-se de la ment creadora que posseïa, un geni superior que no renuncia, mai, a ser humà.

I també s'ha divinitzat Bob Dylan, i Jimi Hendrix, i Tom Waits. Cap d'ells hi està d'acord. Tots defensen que per davant de tot són persones humanes.

No són Déus.

Però, sens dubte, han anat més enllà que ningú i només són superiors per això (com si fos poc)

Han obert nou camins i han ampliat horitzons.

Però el camí continua...

Renovar-se o morir...tots ells han agafat allò que han begut, allò que tenen dins seu, i ho han amotllat a ells mateixos, a noves concepcions, a noves necessitats...

I la pregunta que em formulo és: Ara on collons debem ser?

Carles Merino

La nostra ciutat vista pels ulls de la Sira

2008-01-31T14:51:00.000+01:00

La Sira va fer aquest fotomontatge parlant dela nostra ciutat, em sembla recordar per un treball de la facultat....i aquesta imatge avui s'ha conevertit en portada, i una porta pels artistes novells. Felicitats!

Laura

Rèquiem a Santa Maria del Mar

2008-01-22T15:02:00.000+01:00

27, 28 i 29 de febrer, 21 h
a la basílica de santa maria del mar.

us animeu...?

Laura

Neu i segones residències

2008-01-21T14:12:00.000+01:00

Fotos de paisatges nevats, atmosferes gèlides, paratges gairebé verges...

Amb les últimes aportacions al blog es demostra la nostra insignificància davant de la natura...cal que ho destruïm? Que ho fem malbé?

Us recomano l'últim article escrit a la web de l'ateneu.

Aquí us deixo l'enllaç...ja en parlarem més endavant.

Article Ateneu 'Neu i segones residències'

Carles Merino

Buena vista social club

2008-01-15T20:29:00.000+01:00

El divendres 18 de gener a les 19:00h.

Lloc:
Centre Cívic Pati Llimona.
Regomir, 3
Sala d'actes Maria Aurèlia Capmany

Activitat oberta i gratuïta.

Us hi esperem!

Organitzat pel grup de percussió jove sambao i franja gòtic.

Laura García

La meva finestra

2008-01-15T11:35:00.001+01:00

Dolç perfum de fusta cremant, silenci voluptuós, contrari de calor, plaer visual, i un regust a cafè acabat de fer, així em llevo els matins d’hivern, amb els cinc sentits a flor de pell.

Diuen que no podem triar el lloc on néixer i molts cops no som a temps de triar on morir, però si que podem triar on viure i el que volem veure per la finestra, fem-ho aviat o farem tard.

En aquesta vida si triem be tenim molt a guanyar, hi ha un moment que s’acaba el temps d’equivocar-se, hem de triar amb qui viure, on viure i on treballar, si ho podem triar tot, que no sempre es pot, aconseguirem haver decidit sobre les 24 hores del dia, manarem al temps, no impedirem que l’agulla corri ràpidament, però haurem ocupat el seu pas amb el que nosaltres haurem decidit.

Conec a molta gent que te el que vol, i viuen dins l’ofuscació del que tenen, jo gaudeixo cada dia de voler el que tinc, i no ho dic amb resignació, al contrari, no puc tenir més.

Serveixi doncs, com a presentació pels que no em coneixen, vull el que tinc i no em cal més, ¿feliç?, si, molt, ¿conformista?, no, mai.

Salutacions,
Jordi Fabà

Energies renovades

2008-01-14T23:23:00.000+01:00

Aquí estem, amb les forces renovades i alguna novetat.
La principal novetat és que ja torno a disposar de connexió a la xarxa i per tant torneu a estar vigilats d'aprop.

Voldria dedicar aquesta setmana a una foto que he rebut al correu de Cultural per part de l'Anna...

Anna, si aquesta foto l'has fet tu, si has vist això amb els teus pròpis ulls...ja et pots morir tranquil·la...

Per la resta, començarem a gaudir de les aportacions d'un convidat especial de terres trempolines, la Mònica reincideix en els assassinats masculins, i també voldria destacar la cita a Borges que ens ha donat la Laura...

Si m'ho permeteu, parlant de Borges, faré un afegitó que vaig llegir a la sala de material del cole...

Si pudiera vivir nuevamente mi vida,
en la próxima cometería más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido,
de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico,
correría más riesgos,
haría más viajes,
contemplaría más atardeceres,
subiría más montañas,
nadaría más ríos.
Iría a más lugares a donde nunca he ido,
comería más helados y menos habas,
tendría más problemas reales y menos imaginarios.
Yo fui de esas personas que vivió sensata y prolíficamente cada minuto de su vida;
claro que tuve momentos de alegría.
Pero si no lo saben,
de eso está hecha la vida,
solo de momentos;
no te pierdas ahora.

Yo era uno de esos
que nunca iban a ninguna parte
sin un termómetro,
una bolsa de agua caliente,
un paraguas y un paracaídas.
Si pudiera volver a vivir
comenzaría a andar descalzo
a principios de la primavera
y seguiría así hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calecitas,
contemplaría más amaneceres
y jugaría con más niños,
si tuviera otra vez la vida por delante.

-Pero ya ven, tengo 85 años y me estoy muriendo-

Molt bona setmana a tothom...

El Sastre

El llibre és una extensió de la memòria

2008-01-14T14:47:00.000+01:00

De todos los instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su cuerpo. El microscopio, el telescopio, son extensiones de su vista; el teléfono es extensión de la voz; luego tenemos el arado y la espada, extensiones del brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y la imaginación.

(BORGES)

Laura García

Lo Cantallops

2008-01-14T11:16:00.000+01:00

Diuen que lo pallarès és una llengua morta i que no té futur, però iniciatives com les dutes a terme pel Grup de Joves lo Carriscle, no són feina estèril, son somnis de continuïtat, i com tots els somnis pot ser que es compleixin, no puc més que aplaudir i posar en meu granet de sorra per donar més ressò a aquesta magnífica iniciativa.

Lo Cantallops

Jordi Fabà

Imatge pel record

2008-01-12T17:25:00.000+01:00

He trobat aquesta foto i havia de compartir-la... Salut! Bon cap de setmana!!!

Si el Sastre no té fil... Matem els homes!!!

2008-01-10T19:14:00.000+01:00

LA COMPANYIA DEL FUR presenta:
Matem els Homes, un espectacle guardonat amb el Premi Popular de la IX Mostra de Teatre de Barcelona. D'un autor contemporani català de reconeguda trajectòria artística, és la primera producció d'una companyia emergent formanda per quatre actrius ( Agnes Llobet, Carol Muakuku, Ares Piqué i Mònica Rocafort) amb experiència en els teatres i televisió del nostre país i dirigides per Norbert Martínez.
L'espectacle estarà al Teatre del Raval (C/ Sant Antoni Abad, 12- Barcelona) del 17 de Gener al 10 de Febrer de dijous a diumenge.

Algú havia de dir-ho...

PD. Per cert, quan hi anem?? Mireu tots les agendes!

Anna

El Sastre sense fil ni agulles...

2008-01-10T18:30:00.000+01:00

Mira per on, el sastre s'ha quedat sense fil i agulla, de moment, així que m'he d'abstenir de dir moltes coses i al damunt, tard...

Bé, el que volia dir és que encara que jo em prengui una prolongació de les vacancetes de nadal, el calaix està obert, i us vull veure a tots a la feina.

Queda clar??

Doncs que es noti!!

El Sastre

Bon 2008

2008-01-01T01:04:00.000+01:00

Bé, companys, de moment només desitjar-vos un bon 2008 i, sobretot, blog 2008 (juas juas)

Ens veiem en tornant de festes! Bons reis...!

Típic però.....

2007-12-21T14:32:00.000+01:00

Només volia desitjar-vos unes bones festes; i no diré allò de no sigeu consumistes, no se què no se quantos...
Passeu unes bones festes com us dongui la gana a vosaltres; a mi el que m'importa és que estigueu contents i sigueu ben feliços; cadascú a la seva manera, cadascú amb el seu tarannà; cadascú amb les seves manies i les seves intencions.
Ens retrobem al Casal l'any vinent; un 2008 que segur que ens depara mil històries per compartir ( o per no compratir jejeje...)
Milions de petons

Mònica Rocafort

Feminisme: el masclisme del s. XXI

2007-12-14T12:32:00.000+01:00

Concepción Arenal, nascuda a El Ferrol el 1820, s'eleva per damunt de la concepció superficial i sexista de l'ésser humà i reclama, amb una bona base de coneixements teòrics, ja siguin científics, filosòfics o merament religiosos, la igualtat entre ambdós gèneres.

Molt allunyada de la parafernàlia, diguem-ne propagandística o merament fotogràfica que ha caracteritzat (i caracteritza) la major part del moviment feminista del s. XX (i el nostre XXI), Arenal lluitava per allò que sabia; que l'ésser humà està molt per damunt de diferències sexuals d'absolutament qualsevol tipus, i el tracte denigrant a què estava sotmesa la dona, també sotmetia l'home, esclavitzant la seva condició humana a la seva condició animal sota la vanitat d'una superioritat tant falsa com autoassignada.

Per tant, seguint el seu exemple (o com a mínim intentar seguir l'exemple de personatges com Concepción Arenal) voldria iniciar una petita anàlisi i crítica als dos moviments, aparentment contraris, però que no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda.

Primera premisa: la ineficiència reaccionaria.

Partiré d'una afirmació no gens arriscada i totalment trivial. El feminisme és la justificació moral del masclisme.

Què vull dir? Bé, en termes científics seria la tercera llei de Newton; tota acció provoca una reacció idèntica però de sentit contrari.

Per practicar i dur a terme el feminisme cal partir de la base d'acceptar el masclisme, de donar-li completa legitimitat i actuar en conseqüència. S'està elevant el mal contra el que teòricament es vol lluitar a la categoria de 'Causa' quan per lluitar contra alguna cosa aquesta ha de ser tractada com a conseqüència.

El còmode victimisme

Des de la postura de la dona, analitzar la història pot provocar una greu indisposició intestinal que faci arribar a conclusions tant ràpides com poc encertades. Aquest mal plantejament és un error fàcil de cometre per la enganyositat dels sentiments i la poca racionalitat d'aquests. Sentiments, tanmateix, legítims des del punt de vista visceral però totalment inútils des d'un punt de vista reflexionat, que han sigut la principal causa del tumor que, avui en dia, ha transmutat la base dels moviments per la igualtat de genère. Aquest tumor és un fort complex d'inferioritat per part de la dona del s. XXI. Una còmoda postura d'inferioritat camuflada de superioritat davant del gènere masculí (tant absurda i retrogada com la donada en sentit contrari) que podriem dir que...ja va bé...així, des de la queixa constant, s'exhimeixen moltes responsabilitats que la llibertat humana comporta.

De la inseguretat a la necessitat d'autoafirmar-se

El profund sentiment d'inferioritat que ha heredat la dona d'avui en dia, el pes social, tradicional i cultural que ha de suportar, tot plegat esclata en una constant forma d'autoafirmar-se, però no com a persona, sinó com a ésser femení i, per tant, acceptant les regles del sexisme que tant vol fer veure que denuncia. Es fàcil d'entendre la por a traslladar-se d'un lloc a un altre, de dona a ésser humà, la por del canvi, doncs tot canvi comporta com a mínim un instant de caos, de pèrdua completa, i això sempre fa por i per tant és molt senzill predicar però des de la seguretat de la posició femenina i no humana inicial. Aquí entraria un exemple molt clar, feministes denunciant la utilització de la dona com a objecte sexual vestint unes mini faldilles molt molt minis, això sí, sota la excusa que és per sentir-se bé amb elles mateixes. Res a dir davant d'aquesta solemne bajanada. L'únic que estan fent és apretar un xic més els grillets que la educació masclista que tant volen denunciar ha posat, acceptant les normes 'd'estar guapa' per que és el que li toca a una dona.

Possible error

Potser aquí resta el principal error del moviment feminista. Haver-se allunyat dels plantejaments inicials, ben reflexionats i amb bona base, caient a la temptació fàcil d'un atac massa visceral contra el masclisme i, de passada i consecuentment, al sentiment d'inferioritat que encara regna dins la majoria de dones (de forma tant inconscient com normal i natural per la educació social vigent)

Així que, des d'aquí, dones que pugueu llegir això, us demano que reflexioneu sobre el tema, que us empasseu la bilis, sense escoltar-la, que el vostre fetge pugui segregar davant de la injustícia històrica i no caigueu a l'error de perpetuar el sexisme i convertir-lo en un cercle viciós. El futur igualitari està a les vostres mans i no a la posició acomodada del gènere masculí (no s'ha aconseguit mai cap canvi des del conformisme) al que ja li està bé que vulgueu 'estar ben guapes per sentir-vos bé', i ben bé que li va, doncs en el fons l'home sap que ho feu esclavitzades a la educació masclista autoenganyant-vos completament. Utilitzeu bé les vostres capacitats intel·lectuals i no oblideu que haurem arribat a l'estat d'igualtat social quan sigui impensable un acudit sexista (molt més mortífers del que aparentment semblen, vinguin d'una banda o d'una altra) i no quan la dona també tingui llibertat de dir descomunals gilipollades sobre l'home. També us prego que tingueu en compte aquestes paraules quan us vestiu, quan us compreu roba, quan us maquilleu...penseu realment, amb tota sinceritat, el motiu. Despulleu-vos ideològicament, mireu-vos amb frivolitat i responeu: Ho feu per vosaltres mateixes o per complaure les necessitats d'agradar a la resta (els homes) que la societat masclista us ha imposat amb la educació de l'autoengany, la més devastadora de totes, gairebé sense antídot?

Estem cometent un error molt greu...no el perpetuem, no us deixeu convencer per autoenganyar-vos, tant la masculinitat com la femininitat són completament absurds fora dels àmbits purament reproductius, i no cometem l'error de centrar l'existència a la sexualitat, si no no seriem més que simples animals.

Com que ja sé que, d'entrada, això ho llegireu una majoria de dones, us demano seriositat, reflexió sincera i no respondre 'un bote pronto' que pugui ser fruit d'una mala lectura o alguna conclusió massa precipitada, sinó després d'haver reflexionat sobre el que he dit, i només llavors, contradir-ho si així ho creieu.

Carles Merino

Sastre bo, sastre dolent.

2007-12-10T22:43:00.000+01:00

Anem al gra i així passo el mal trago de fer de dolent.

Carles, estàs nominat. Parlaré sense edulcorants. El Calaixet és de Cultural, no un blog de Bob Dylan (com tants se'n poden trobar per la xarxa). Em semblen molt interessants les idees que comentes però...vols dir que no t'estàs passant? Evitem que això es converteixi en un blog monotemàtic i que sigui enriquidor en tots els àmbits. No t'estic dient que si vols parlar de Bob Dylan (venint de tu ho entenc) ho facis puntualment, però...bé, crec que ja m'entens, no? No t'ho prenguis malament, és que des de fora es pot arribar a fer monòton, o com a mínim així m'ho està semblant a mi. Gràcies noi! ;-)

Bueeeeeeno...com vulgarment diuen per algunes contrades, 'una de cal y otra de arena'. Ara toca dir les coses bones (i les que m'agrada dir!) La secció d'humor encara fumeja! Ara a no deixar que es refredi! Bon començament.

Bé, veient la poca acceptació que ha tingut la proposta setmanal (no he vist pas cap debat obert sobre la taula) em limitaré a comentar el resultat, poc representatiu per escassetat de vots, i deixaré anar la meva opinió.

La meva resposta (tot i que no he votat) seria un Sí rotund! Les manifestacions són una arma contra (que no anti) democràtica. És a dir, són la única (o de les úniques maneres) que el poble pot castigar directament, per dir-ho així, l'equip de govern electe. El poder del poble no només es manifesta cada quatre anys, o al menys no hauria de ser així. El poble ha de tenir alguna vàlvula d'escapament per anar contra-democràcia, per expressar-se i mostrar la seva disconformitat en temps real, al dia d'avui, al present i no haver-se d'esperar a les properes eleccions.

Els forats que puguin tenir les manifestacions no són de les manifestacions pròpiament dites, ni dels manifestants, sinó de la lectura que se'n fa.

Per començar, una arma contra-política no pot estar, MAI, polititzada. Això és gairebé utòpic, no tot el poble s'alçarà unàniment contra una mateixa idea o decisió guvernamental (tret d'alguns casos contats i que s'haurien d'analitzar detingudament, per exemple la mobilització pel No a la Guerra o per Ernest Lluch), però sí que es pot lluitar per tal que els seus lemes siguin del poble i no simple propaganda electoral.

Quin és el pitjor enemic de la democràcia, de la veu del poble? La dictadura camuflada dels mitjans de comunicació, que amb una teòrica (i només teòrica) llibertat d'expressió, manipulen la realitat i la informació objectiva. Sense anar més lluny, quan es parla d'una manifestació, el primer que se'n diu és si ha sigut violenta o bé ha transcorregut sense aldarulls, i amb això ja en tenim prou. No ens cal saber el lema, és molt més interessant criminalitzar els dos o tres que s'han dedicat a cremar contenidors i a escandalitzar-se pel pobret comerciant que haurà de canviar els vidres de l'aparador. Bé, només és un petit exemple del mal que poden fer els mitjans de comunicació.

Vaig derivant el tema cap als mitjans de comunicació doncs és el que us proposo com a tema setmanal.

Em preocupa, i força, veure que amb la mitja democràcia que hem obtingut, la lluita deixa d'estar justificada i ja no es pot dir en veu alta que patim censura. Allò pitjor és que, legalment, tenim tot el dret a dir-ho (i aquí s'escuda la falsa llibertat d'expressió), però el càstig moral i social per fer-ho és el rebuig. Abans no tenies dret legal per parlar, però es justificava i fins i tot s'idolatritzava si ho feies. Ara tens el dret de parlar (i d'això també en podria dubtar) però es considera un atac a la democràcia i això suposa la exclusió i en alguns termes la criminalització.

En altres paraules, queixar-se no està de moda. I la moda la creen els mitjans de comunicació, parlant molt més enllà de medis informatius. Podem parlar d'absolutament tot el que ens rodeja, des del gran titular d'un periòdic fins al més inofensiu triptic de propagada d'un centre comercial.

Vivim en una censura camuflada?

El Sastre

Fem els deures!! Humor per tothom!!

2007-12-10T21:59:00.000+01:00

Sastre? iuuuujuuuu...

No ha passat per aquí, encara...uuuuf, menys mal...ja em veia amb la barraca tancada per falta de sentit de l'humor...i si al tirà (carinyosament) li dóna per rompre la viga del portal, l'hem feta ben grossa...

Atura't Satanàs, que a Betlem me'n vull anar...a recollir espardenyes? Doncs som-hi! Surto un dia del Casal i...

Doneu un cop d'ull a això!

El busto es mío
Menú Bar Rambo

Això és un Ricky i no el Martin dels petricols...

I una anada del cap (cap als peus i apèndix circumdants a la cervellera) de regalet...!!

De mans i peus i alguna orella

Allò que alguns tenen en compte per definir una persona de boires sovint no és res més, encara que sigui bastant inofensiu en realitat, que una simple mala postura cervical. M’acostumaven a dir que aguantés el cap dret en comptes de mostrar sempre la meva poblada cabellera per davant, amb els remolins amenaçadors fent d’agulla magnètica i els ulls clavats a la línia que traçaven les llambordes del carrer. Així em passejava arreu, esquivant les faroles, col·locades, a mala llet, n’estic segur, per algú que fanfarronejava de caminar sempre amb el cap ben alt. La gent que assegura que sempre porta el cap ben alt no és de fiar, doncs és molt probable que de tant mirar endavant algun gos amb indisposició es creui en el seu futur més pròxim i fora de l’angle de visió. El resultat és el que imagineu, sí. A més, amb el cap mirant el terra es té una perspectiva molt més acceptable de la gent. Les sabates sempre mostren l’estat d’ànim que vull que em mostrin. Hi ha sabates alegres. La majoria de sabates són alegres, sí, però també hi ha algunes sabates que mostren dolor. Bé, no són ben bé les sabates, sinó el caminar, el que assenyala el dolor. I ben aparellats a les sabates també hi ha peus per tots els gustos, però he de reconèixer que és molt poc agraït. Llavors em fixava bé en les cames i aquí doncs...què voleu que us hi digui? tampoc n’he tret massa conclusions. Cames amples, primes, genolls garrells, peludes, pelades, grogues, blanques, blaves...però cames en definitiva, la majoria amb un sol genoll i un sol turmell. Algunes cames, però, sí que mereixen una atenció especial, especialment aquelles cames que veus completament aturades. La situació ha de ser asfixiant. Cames de futbolistes i ciclistes, de paletes, caixeres de súper, pescadors...i aquelles cames tant grans i faranduleres? les xanques, crec que es diuen. Em pregunto si els que governen les xanques van amb el cap alt o van mirant el terra. Suposo que des de l’alçada no ha de ser el mateix. Però a part d’aquests casos puntuals, les cames són simplement això, cames. Però no les sabates. Tot això ho dic per la simple qüestió que no soc persona de boires, sinó que elegeixo un altre punt de vista de la realitat. I potser és més realitat, doncs hi ha moltes menys probabilitats que la vista ens enganyi més de prop que de lluny. Les mans a la butxaca només són per no tenir fred al hivern i per inèrcia a l’estiu.

Els peus que més m’agrada veure mirant al terra, però, són els meus. Bé, no sempre, però moltes vegades sí. El meu caminar consta de quatre temps: l’explosió, l’expansió, el punt mort i el retrocés, alternant una cama amb l’altra. Bé, això tampoc és important, tothom camina alternant una cama amb l’altra, o gairebé tothom. M’arriscaria a mentir si assegurés que sé perquè ho faig, però diria que és per una pura qüestió d’aprofitament de la energia. Si puc deixar el motor en punt mort just al moment precís, tots aquests recursos que estalvio. Si anem ajuntant el que m’estalvio amb totes les passes que faig al llarg del dia, hi surto guanyant algun que altre plat de sopes i bé, això també es transforma en dinerons. Però no deixa de ser només una hipòtesi.

Estic intentant recordar algun altre motiu per caminar amb la mirada fixada al terra i ara per ara només se’m torna a acudir la meva obsessió per les butxaques. Encara no conec allò que no pugui cabre en una butxaca. Hi he encabit claus, pinyes seques i algun elefant marí entre d’altres varietats zoològiques i botàniques, vehicles motoritzats, des de cotxes fins a algun John Deer amb la verdor desgastada. Mocadors de tot tipus, xiclets, bosses, navalles, bales i balons i un llarguíssim etcètera. Només de pensar en tot el que pot haver anat passant per les nostres butxaques tinc ganes de buidar-les, cosir-les i així evitar que segueixin convertint-se en el meu abocador personal. Però sempre, hi hagi hagut el que hi hagi hagut, hi queda lloc per les mans. Per no tenir fred al hivern i per inèrcia a l’estiu, però això em sembla que ja ho he dit.

Recordo la primera bola que em van confiscar i la primera que vaig confiscar. Cap de les dues ha tornat al seu amo. Qui me la va prendre a mi no sé què en va fer, jo simplement em vaig veure assetjat per un instint de recuperar, ni que fos simbòlicament, allò que em pertanyia. Sí, aquesta integritat que es perd quan se t’arranca allò que forma part de tu. Potser hauria preferit deixar el meu dit petit com a penyora (parlant de la mà dreta, és clar) i fins i tot avui en dia la idea em resulta atractiva. Hauríem de tenir nou dits, a les mans. Per començar, és un numero molt més bonic que el deu, tant rodonet i alhora tant estilitzat. El vuit és massa femení, massa de color rosa, el set de color blau, el sis de color vermell, el cinc de color verd. El quatre és negre! L’u no té color i cedeix el blau cel pel dos. El tres és ataronjat. Però el nou no sé sap de quin color és. Té color, sens dubte, i és un color fosc, semblant a un blau marí que no és blau marí. Un color intens, viu, poderós, amb la veu ronca i trencada. El deu no. El deu és ridícul, tot de color blanquet, ell, delicat, vidriós en certa manera, com un angelet narcisista que no deixa d’emmirallar-se en tota la resta de successions numèriques. En resum, si llegim d’esquerra a dreta, el dit deu s’hauria d’eliminar genèticament de la raça humana. Seria interessant tenir en compte aquesta distorsió de la simetria humana, i qui diu humana diu literària, diu musical, diu artística en general. Amb nou dits escriuríem millor. Es desequilibraria la balança cap a un costat o un altre de la ment. El problema el tenim aquí. Tampoc sé quin problema és, però està aquí. Les mans són massa importants per tenir-les com un joc de simetria més, aletargat, conformista i avorrit. No passaria el mateix, però, amb els dits dels peus. Els fonaments sí que han de gaudir de simetria, d’unitat i, sobretot, de direccionalitat. Si es desequilibren els peus les passes es desvien, cap a la dreta o l’esquerra segons el dit que sigui, i hem de saber caminar recte i canviar de direcció només quan fa falta.

Per això també és bo caminar mirant al terra, per seguir les línies de les llambordes i d’aquesta manera segur que arribem a algun lloc. Això també ho he comentat abans, no?

Una altra avantatge de caminar amb el cap acotat i de la limitació de l’angle de visió és el desenvolupament d’altres sentits molt més importants que la vista. Per exemple l’oïda. La percepció de les converses alienes és molt més intensa, arriben els sons amb molta més claredat i el cervell els pot processar amb molta més velocitat que si alhora estigués treballant en enganyoses imatges visuals. Els ulls enganyen, les orelles no.

El terra es mou de pressa, veig molts parells de sabates, alguns parells de peus i alguna sabata i algun peu desparellat. Fa frescota, avui, no? Arrupeixo el cap i segueixo mirant el terra, les mans a les butxaques, explosió, expansió, punt mort, retrocés, explosió, expansió, punt mort, retrocés... Bon dia al capvespre! Un tallat, amb la llet natural, si us plau. Explosió, expansió, punt mort, retrocés, explosió, expansió, punt mort, retrocés...Què tal la tarda, noies? Fa frescota, avui, no?

Carles Merino (Que se monta en un vespino, corriendo por un camino con un pino, buscando un pepino aliñado con comino. Detente cretino, me gritó Ceferino, o Faustino, no sé su nombre salvo que es un asesino y...vaaaaaale, a lo mejor me lo mereeeeezco...)

Alguna cosa ha passat...

2007-12-09T22:02:00.000+01:00

El passat 11 de Novembre va morir el periodista del Times i catedràtic del Rochester Institute of Technology Jeffrey Owen Jones.

El senyor Jones va quedar immortalitzat a doble banda per un sarcàstic, fastiguejat i fart de tot Bob Dylan.

La primera vegada durant una entrevista al festival de Newport del 65 on Dylan, cremat per tota la parafernàlia que s'havia muntat al seu voltant i per entrevistes que partien de la total desconeixença de les seves cançons, arremet contra el senyor Jones deixant-lo...planxat seria la paraula. Entrevista.

Per començar, Dylan li pregunta al senyor Jones si anirà al concert pel qual l'entrevista, i després de la negativa d'aquest, Dylan li diu que més val que l'escolti, perquè només ho dirà una vegada i intentarà ser breu. A partir d'aquí, el bard de Duluth es desboca.

Un dels punts culminants el trobem aproximadament a partir del minut 1:00, on Dylan destapa la manipulació de la veritat que fa la seva revista pel seu prototip de lectors per tal que llegeixin el que volen llegir. El senyor Jones li respon, esperant alçar-se triomfant: I què és la veritat? Dylan respon, ràpidament: Un dibuix senzill. El senyor Jones no es cansa, Un dibuix de què? Dylan es pensa la reposta. Doncs...d'un pidolaire vomitant moribund i a la pàgina següent una foto del senyor Rockefeller, [...] això podria ser la realitat. Una mena de collage. La revista Times no té idees, no aporta absolutament res més que fets manipulats a la vostra manera.

La següent embestida de Dylan contra el senyor Jones la trobem a l'àlbum Highway 61 Revisited (pocs mesos després de l'entrevista) a la cinquena cançó del disc The Ballad of a Thin Man (Balada d'un home prim), una de les cançons més 'rares' de Dylan, més atmosfèriques, surrealistes, i misterioses. Ens parla d'algú que arriba a casa amb un llàpis a la mà (disposat a escriure) i li comencen a succeïr coses estranyes, per anar a parar, després de cada parrafada, a una visceral tornada: 'Perquè alguna cosa està passant, però no tens ni idea de què és. O no, Sr. Jones?'

The ballad of a thin man

Sigui com sigui, els fets van servir per destapar el veritable Bob Dylan, el Dylan que tenia molt més a dir i a oferir que la ja passada Blowin' in the wind (per posar un exemple)

Carles Merino

Jo? Antimonàrquic!

2007-12-09T21:04:00.000+01:00

I llavors em pregunten per què estar en contra del salvador, del profeta, del messíes de la democràcia...

Si no volia veure el seu cap a la guillotina com 200 anys abans li va veure el seu veí i avant-passat Lluís XVI, havia de canviar el seu discurs dictatorial i disfressar-se de Judes Iscariot del franquisme (però ull, només porta una disfressa). Bé, en resum...que el nostre estimat monarca juga a dues bandes.

Carles Merino

Els costos democràtics de la Monarquia

Vicenç Navarro. Catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra

Una actitud generalitzada en els establishments polítics i mediàtics de Catalunya i d’Espanya és que el sistema monàrquic en el nostre país està funcionant molt bé, aportant estabilitat política i social. Segons aquesta versió convencional reproduïda en la major part dels mitjans d’informació i persuasió del país, el Monarca és una mera figura simbòlica mancada de poders i homologable a qualsevol altra Monarca d’Europa. Aquesta imatge de la Monarquia és, a més d’errònia, perjudicial per a la cultura democràtica de Catalunya i Espanya. És, a més, fàcilment demostrable que no correspon a la realitat. Quants Reis europeus intervenen a les conferències internacionals? Hem vist recentment la poca educació democràtica mostrada pel rei en una d’aquestes conferències (Santiago de Xile), quan en to altiu i arrogant, típic de la dreta espanyola, va exigir a un altre cap d’Estat que callés (fet que, com era previsible, va mobilitzar els mitjans d’informació i persuasió del país per a aplaudir tal grolleria, presentant-lo com a part de l’enaltiment nacional).

Però els costos de tal promoció de la Monarquia per a la cultura democràtica del país han estat molt grans. S’ha promocionat el rei com el qui va portar la democràcia a Espanya, la qual cosa, a més de ser fals (falsedat que és fàcilment demostrable) oculta les causes reals de la fi de la dictadura i de l’establiment de la democràcia, que varen ser les mobilitzacions socials liderades pel moviment obrer. El 1976, any decisiu en la Transició, hi va haver 1.438 dies de vaga per cada mil treballadors (la mitjana de la Comunitat Europea va ser de 390 dies), i en el sector industrial tal xifra va arribar als 2.085 dies (quan el promig de la CEE era de 595), situació d’agitació obrera que es va repetir al 1977. El Rei, a través del seu primer govern, va intentar reprimir aquestes protestes, perquè estava temorós que –tal com va indicar el seu propi Ministeri de Governació– trontollés el seu mandat. I varen ser aquelles mobilitzacions les que varen forçar que les primeres propostes fetes pel seu govern (que intentaven establir un sistema molt poc democràtic) hagués d’obrir-se i acceptar un sistema democràtic, encara que va poder imposar un ordre constitucional, que a més de no acceptar la plurinacionalitat de l’Estat Espanyol, reproduís el domini i privilegis d’institucions tals com l’Exèrcit, l’església, la judicatura, el món empresarial i banquer, les Reals Acadèmies, i moltes altres institucions que constitueixen els pilars de les dretes tant espanyoles com catalanes. Aquestes forces són responsables del gran retard social de Catalunya i d’Espanya (que tenen la despesa pública per habitant més baixa de la Unió Europea dels 15) i de la democràcia tant incomplerta que tenim (on les veus crítiques al cap d’Estat i al sistema que sosté són molt poques, moltes menys, per cert, que les veus crítiques al cap d’Estat de Veneçuela en el seu país, al qual el rei va criticar intentant donar-li lliçons de comportament democràtic).

Novetats

2007-12-03T21:51:00.000+01:00

Hola de nou a tots.

Després de passar una setmaneta de silenci (pel simple motiu que no tenia gran cosa a dir), torno a treure el nas per aquí.

Com a novetat d'aquesta setmana doncs...jo no he rebut l'ESP RIT pertinent! No s'ha enviat o ha sigut el meu correu que se l'ha menjat?

Per altra banda, avui al Casal s'ha encetat un fugaç debat entre el David, la Mònica, el Carles, la Conxita i la Laura sobre les manifestacions. El tema, des de fora, ha sigut tant sucós com breu, i és per això que m'he animat a proposar-lo com a "centre d'interès" setmanal (després de l'aturada de la setmana passada) i us animo a continuar debatint per aquí veient la escassetat de temps real per seure a prendre un cafè i deixar fluïr la conversa.

Poc a poc segueixo treballant en les meves (i properament vostres) cosetes. No puc dir quan, però hi haurà alguna novetat interessant.

Buscant una mica els tres peus al gat, doncs...bé, la cafeteria segueix oberta i veig que hi aneu deixant les vostres...diguem-ne paridetes (amb carinyo!)...però m'extranya molt que encara no hagueu obert una categoria amb el nom Humor. Que passa? Que us heu tornat tots seriosos de cop i volta? El proper dilluns vull veure una categoria d'humor calenteta i recent sortida del forn!!

Per últim, i no per això menys important...tot bé? Alguna queixa? La familia bé, també? Sí? Doncs me n'alegro molt!!

Molt bon vespre!! Fins dilluns que ve!!

El Sastre

Mary Cassatt passejant pel Louvre amb Degas

2007-12-03T20:34:00.000+01:00

Dona a l'Opera (1880) és una obra de Mary Cassatt, tot hi que va ser coneguda pintora impresionista, l'Història de l'Art no la inclos per col.locar en el seu lloc a Degas, Manet,... això a fet que es crees un discurs masculí i on la dona té un paper secundari: “ Tothom sap quina pinta té l’artista... un home amb corbatí, brusa, pantalons tacats de pintura, una paleta i –accessori indispensable- una model nua, ben sexi.” 1

1.Porqueres, Bea (1995) Deu segles de creativitat femenina. Una altre Història de l’Art. Barcelona: Institut de Ciències de l’Educació Universitat Autònoma de Barcelona.

Laura García

El poeta

2007-11-30T16:15:00.000+01:00

A quina categoria es pot classificar Leonard Cohen? Literatura, opinió critica, música, banc de lletres...?

Bé, em decideixo a incloure'l dins de Literatura en les seves vessants de poeta i novel·lista (tot i que és més conegut per la seva faceta de cantautor)

Cohen, reconegut escriptor de 35 anys, amb bona habilitat a la guitarra, queda completament captivat per un jove cantautor fins al punt de dir-ne el següent:

"La major part de la crítica musical està anclada al s. XIX. Està molt enrere, per exemple, de la crítica en la pintura. Parlant de música encara ens basem en vaques pasturant al costat d'un riu i la odiosa frase "jo ja sé el que m'agrada". Encara no es pot entendre el fet que Bob Dylan és un cantant molt més complex que Whitney Houston, que potser és el cantant més complex que hem tingut en tot el s. XX. Ningú identifica els nostres cantants com un Matisse o un Picasso, i Dylan és un Picasso, amb la seva exhuberancia, varietat i assimilació en bloc de la historia de la música. És un d'aquells personatges que neixen cada tres o quatre cents anys"

Leonard Cohen va veure clar el que havia de fer, aprofitar la seva habilitat musical per fer allò que estava fent Bob Dylan, transportar la seva literatura pels escenaris.

Estem parlant de l'any 1968, la carrera de Bob Dylan ja havia arribat al seu punt culminant i estava en el seu punt de pausa i reflexió. Leonard Cohen publica el seu àlbum de debut, The songs of Leonard Cohen. Senzillament això, les cançons de Leonard Cohen. La foto adjunta n'és la portada.

La primera cançó del disc és una suau caricia al ventre, la famosa Suzanne (la podem sentir a la escena amorosa amb Ingrid Rubio a la pel·lícula Salvador), i la resta de cançons són exactament això, caricies d'intimitat i reflexió...en resum, una delicia per ments solitaries.

Posteriorment Cohen ha escrit (i cantat) sobre sentiments, religió i existència transcendent amb la seva càlida i greu veu i la seva dolça, hàbil i atmosfèrica guitarra, i ha deixat la seva petjada en cantants com Jeff Buckley, un dels 'penjats' que vaig mencionar a la entrada sobre Kurt Cobain i que va versionar magistralment i va fer conegut el seu Hallelujah.

Aquí teniu alguns enllaços:

Suzanne
Sisters of mercy
Hallelujah (versió Jeff Buckley)

Carles Merino (potser no sé el que m'agrada, però si que sé el que no m'agrada)

ceci n'est pas une...?

2007-11-30T13:05:00.000+01:00

sí, sóc jo d'esquena... llegin la petició del Carles m'ha vingut al cap que fa cinc anys vaig fer unes fotos, el tema era el cos... un treball de foto per la facultat... la imatge en no té cap valor artistic ni temàtic és un simple exercici...

Laura Garcia

Artista o no?

2007-11-30T00:03:00.000+01:00

Per algun que altre motiu personal, elimino la entrada...

Carles Merino

2007-11-26T23:46:00.000+01:00

L'AIGUA, Sala Muntaner, fins el 2 de desembre

Jesús Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1941 - Barcelona, 2005) narrador i traductor. En la seva obra recrea, a cavall entre el realisme i la fantasia, el passat mític de l'antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-. Autor dels llibres de contes, Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999) i de les novel·les, Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997). Entre els guardons que ha merescut la seva obra hi ha el premi Joan Crexells, el premi Nacional de la Crítica, el premi Ciutat de Barcelona, el de la Crítica Serra d'Or. Va ser distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans a la qualitat del conjunt de la seva obra (2001) i la Creu de Sant Jordi (2001). Les seves obres han estat traduïdes a una dotzena de llengües. El mateix autor va traduir un nombre considerable d'obres del castellà, del francès i de l'anglès. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
'L'aigua' se submergeix a l'univers que l'escriptor va traçar a l'antiga Mequinensa, a través de la història d'un advocat barceloní que arriba al poble per ser secretari del jutjat local. La peça és una obra sobre la pèrdua, però també sobre la vida d'un poble que Montcada sempre va tractar com si fos una persona.
Direcció: Xicu Masó.
Dramaturgia: Albert Roig i Xicu Masó.
Intèrprets: Joan Anguera, Miquel Gorriz, Maria Ibars, Annabel Castan i Eduard Muntada.
Horaris: de Dimecres a Dissabte a les 21.00h.-Diumenge a les 18.45h.-
Preus: Dimecres i Dijous 14€. Divendres, dissabte i diumenge 16€.-

Amics i amigues, us la recomano fervorosament, no només perquè hi surten una actriu i un actor trempolins, sinó perquè el muntatge es deliciós.

Mònica Rocafort

Pessoa al teatre

2007-11-26T21:16:00.000+01:00

De l'1 de novembre al 2 de desembre de 2007

El mariner de Fernando Pessoa

dia de l'espectador 9 euros!!!!!!!!!!

http://www.espaibrossa.com/seccion.asp?0=2&1=302526&2=3194

Laura García

Buscar el camí

2007-11-24T12:50:00.001+01:00

Aquest cap de setmana toca relax. Dissabte al matí i m'acabo de permetre el luxe de passar-me una estoneta mirant les fotografies que tinc dels últims mesos. Amics, visites, festes, viatges... moltes coses. L'estiu és mogut, però ha començat l'hivern i el ritme canvia.
Després de mirar fotos, entro al blog i llegeixo les últimes entrades i comentaris. El meu cap ha associat les dues coses i un impuls claríssim i incontrolable m'ha empès a penjar aquesta fotografia i a escriure.

No són les obres de l'Ave ni del metro del Llobregat. És el Carles, excavant les profunditats de la sorra de la platja. Què buscava? Ho va trobar?
Tal com deia la Mónica, TRIAR. Triar de veritat. Decidir realment quin camí escollir.
De vegades, al final del forat, del túnel, no ens trobem el que esperavem. Però altres vegades ens espera una sorpresa agradable. Val la pena arriscar-se?
Cadascú que pensi la seva resposta. Jo la meva ja la sé.
Bon cap de setmana!!!

Anna

Aigua

2007-11-23T14:47:00.000+01:00

Sí, Bob Dylan promocionarà la següent Expo Zaragoza '08, centrada sobre el recurs vital per excel·lència, l'aigua.

L'himne de dita Expo serà A hard rain's a-gonna-fall

La cançó, del seu segon disc, The Freewheelin' Bob Dylan, ens mostra el primer apunt de les lletres surrealistes i atmosfèriques que poc a poc aniran convertint-se en un dels seus distintius. Una guitarra i una melodia monòtones i un reguitzell de versos catastrofistes que ens donen a entendre un diàleg amb el seu hipotètic fill que li parla del futur.

Una visió gens optimista de com anaven les coses ja a principis dels anys 60, i tot i que a la cançó sempre se li ha atribuït una visió del món després d'una catastrofe nuclear, el mateix Dylan ho ha desmentit, afirmant que és una visió més del futur en general, la seva, i que no és alegre perquè no comparteix, per a res, la imatge d'un món feliç que es vol vendre.

Sigui com sigui, algunes de les prediccions s'han anat complint, els problemes que denunciava s'han accentuat, inclosa la obsessió que té la cançó per l'aigua.

Aquí deixo la lletra.

A hard rain's a-gonna fall

Oh, where have you been, my blue-eyed son?
Oh, where have you been, my darling young one?
I've stumbled on the side of twelve misty mountains,
I've walked and I've crawled on six crooked highways,
I've stepped in the middle of seven sad forests,
I've been out in front of a dozen dead oceans,
I've been ten thousand miles in the mouth of a graveyard,
And it's a hard, and it's a hard, it's a hard, and it's a hard,
And it's a hard rain's a-gonna fall.

Oh, what did you see, my blue-eyed son?
Oh, what did you see, my darling young one?
I saw a newborn baby with wild wolves all around it
I saw a highway of diamonds with nobody on it,
I saw a black branch with blood that kept drippin',
I saw a room full of men with their hammers a-bleedin',
I saw a white ladder all covered with water,
I saw ten thousand talkers whose tongues were all broken,
I saw guns and sharp swords in the hands of young children,
And it's a hard, and it's a hard, it's a hard, it's a hard,
And it's a hard rain's a-gonna fall.

And what did you hear, my blue-eyed son?
And what did you hear, my darling young one?
I heard the sound of a thunder, it roared out a warnin',
Heard the roar of a wave that could drown the whole world,
Heard one hundred drummers whose hands were a-blazin',
Heard ten thousand whisperin' and nobody listenin',
Heard one person starve, I heard many people laughin',
Heard the song of a poet who died in the gutter,
Heard the sound of a clown who cried in the alley,
And it's a hard, and it's a hard, it's a hard, it's a hard,
And it's a hard rain's a-gonna fall.

Oh, who did you meet, my blue-eyed son?
Who did you meet, my darling young one?
I met a young child beside a dead pony,
I met a white man who walked a black dog,
I met a young woman whose body was burning,
I met a young girl, she gave me a rainbow,
I met one man who was wounded in love,
I met another man who was wounded with hatred,
And it's a hard, it's a hard, it's a hard, it's a hard,
It's a hard rain's a-gonna fall.

Oh, what'll you do now, my blue-eyed son?
Oh, what'll you do now, my darling young one?
I'm a-goin' back out 'fore the rain starts a-fallin',
I'll walk to the depths of the deepest black forest,
Where the people are many and their hands are all empty,
Where the pellets of poison are flooding their waters,
Where the home in the valley meets the damp dirty prison,
Where the executioner's face is always well hidden,
Where hunger is ugly, where souls are forgotten,
Where black is the color, where none is the number,
And I'll tell it and think it and speak it and breathe it,
And reflect it from the mountain so all souls can see it,
Then I'll stand on the ocean until I start sinkin',
But I'll know my song well before I start singin',
And it's a hard, it's a hard, it's a hard, it's a hard,
It's a hard rain's a-gonna fall

Serà dura la pluja que caurà

Oh, on has estat, fill meu d’ulls blaus?
Oh, on has estat, jove estimat?
He ensopegat a la falda de dotze muntanyes boiroses,
He caminat i m’he arrossegat per sis carreteres plenes de corbes,
He passejat per set boscos de tristesa,
He estat davant d’una dotzena d’oceans morts,
He travessat deu mil milles a la boca del cementiri,
I serà dura, dura, molt dura,
Serà dura la pluja que caurà.

Oh, i què has vist, fill meu d’ulls blaus?
Oh, i què has vist, jove estimat?
He vist un recent nascut envoltat de llops salvatges,
He vist una carretera de diamants completament buida,
He vist una branca negra gotejant sang encara fresca,
He vist una habitació plena d’homes brandint martells sanguinaris,
He vist una escala blanca negada d’aigua,
He vist deu mil oradors amb les llengües tallades,
He vist pistoles i espases esmolades a mans de nens petits,
I serà dura, dura, molt dura,
Serà dura la pluja que caurà.

I què has sentit, fill meu d’ulls blaus?
I què has sentit, jove estimat?
He sentit el rugit d’un tro donant la alerta,
He sentit el crit d'una ona que podria negar el món sencer,
He sentit cent timbalers amb les mans flamejant,
He sentit deu mil sospirs i ningú per escoltar-los,
He sentit una persona morint de gana i moltes persones se’n reien,
He sentit la cançó d’un poeta mort a la cuneta,
He sentit el so d’un pallasso plorant a un carreró
I serà dura, dura, molt dura,
Serà dura la pluja que caurà.

Oh, i a qui has conegut, fill meu d’ulls blaus?
Oh, i a qui has conegut, jove estimat?
He conegut un nen jove al costat d’un poni mort,
He conegut un home blanc que passejava un gos negre,
He conegut una dona amb el cos en flames,
He conegut una noia jove, m’ha donat un arc de sant martí,
He conegut un home ferit d’amor,
He conegut un altre home ferit d’odi,
I serà dura, dura, molt dura,
Serà dura la pluja que caurà.

Oh, i què faràs, fill meu d’ulls blaus?
Oh, i què faràs, jove estimat?
Tornaré enrere abans no comenci a ploure,
Caminaré a les profunditats del bosc més profund i més negre,
On hi ha molta gent amb les mans completament buides,
On les boles de verí suren per l’aigua,
On la casa de la vall es confon amb una humida i bruta presó,
On la cara del botxí sempre està ben tapada,
On la gana és alarmant, on les ànimes estan oblidades,
On negre és el color i res és el nombre,
I ho diré, ho pensaré, ho clamaré, ho respiraré,
I ho reflectiré a la muntanya per tal que totes les ànimes ho vegin,
I després em pararé a l’oceà fins que comenci a naufragar,
Però ja coneixia massa bé aquesta cançó abans de cantar-la.
I serà dura, dura, molt dura,
Serà dura la pluja que caurà.

Carles Merino

Generació X

2007-11-20T21:42:00.001+01:00

Elige una vida, elige un empleo, elige una carrera, elige una familia, elige un televisor grande que te cagas, elige lavadoras, coches, equipos de compact disc y abrelatas eléctricos, elige la salud, colesterol bajo y seguros dentales, elige pagar hipotecas a interés fijo, elige un piso piloto, elige a tus amigos, elige ropa deportiva y maletas a juego, elige pagar a plazos trajes de marca en una amplia gama de putos dígitos, elige el bricolaje y preguntate quién coño eres el domingo por la mañana, elige sentarte en el sofá a ver teleconcursos que embrutecen la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura, elige pudrirte de viejo cagándote y meándote encima en un asilo miserable siendo una carga para los niñatos egoístas y hechos polvo que has engendrado para reemplazarte, elige tu futuro, elige la vida; yo elegí otra cosa y las razones....no hay razones, ¿Quién necesita razones cuando tiene heroína?

(Discurs inicial de la pel·lícula Trainspotting)

Alguna cosa a dir?

Carles Merino

CLONOFOBIA

2007-11-20T20:39:00.000+01:00

Volía estrenarme en aquest blog amb quelcom interesant, així que he esperat fins ara per poder-hi afegir el meu granet de sorra. El tema que ens aborda es un tipus de fobia poc coneguda i per tant destinada a vagar en el calaix desastre dels traumes no contemplats per la seguretat social. ( y si a sobre vius als EEUU d'AA te cagas, que a sobre de no tenir sanitat publica estas envoltat de Ronald McDonald's)

Aqui podeu trobar un fragment del documental de Nacional Geografico que explica exactament en que consisteix el tema (esta en Angles pero s enten força be-)

http://www.youtube.com/watch?v=W2nK_qmvJ7A

Víctor "Rodríguez" Montolio

El blog compleix amb el que n'esperaves?

2007-11-20T13:01:00.000+01:00

El blog compleix amb el que n'esperaves?

El Sastre

Terreny ferm

2007-11-20T00:30:00.000+01:00

Bé bé bé...com cada dilluns a la nit, trec el nas pel blog a veure com va progressant...

Crec que, amb aquestes dues setmanes en actiu, el calaixet ja comença a ser desastre...

Cinema, opinions, música, cafè, exposicions, desvariacions literaries, literatura musical al Banc de lletres...una miqueta de tot. Això m'agrada, sí senyors!

Com a novetats setmanals, aviat tindreu noticies d"allò" que vaig anunciar als comentaris de La Lira d'Orfeu. No us vull avançar res, la cosa encara està en progrés, però repeteixo que crec que us agradarà.

I arribats a aquest punt i fent un xic d'autocrítica, penjo l'enquesta de la setmana, a la que vull que respongueu amb tota sinceritat (per fer anar millor les coses) i també m'agradaria veure els vostres comentaris a la seva entrada pertinent. Em serà de gran ajuda, i recordeu que aquest blog el construïu vosaltres des de Cultural, El Sastre tant sols es limita a treure el nas i encarregar-se de mantenir el calaixet al gust de tothom.

Però m'atreveixo a dir que, a pesar d'allò que encara s'hagi d'anar corregint (també a mesura que em familiaritzo més amb les eines del blog), estem sobre un bon terreny i que aquest raconet està en un bon punt, de poca participació encara, però amb una "vidilla" més o menys constant i algun que altre canvi d'impressió molt bo (ex. Persépolis, tant en difusió com en opinions)

Enhorabona culturals! Endavant les atxes...!!

El Sastre

Val la pena

2007-11-18T20:06:00.000+01:00

Només volia dir que els qui no vau venir el dimecres al cinema, no us podeu perdre Persépolis. Si totes les coses ens fossin explicades de la manera que ens les explica la peli, potser seriem menys ignorantsi menys sensacionalistes.
Val la pena, aneu a veure-la.
Mònica Rocafort

Kurt Cobain: el mite

2007-11-16T17:17:00.000+01:00

L'esp rit d'aquesta setmana m'ha sorprès, i per bé.

Sí, no és freqüent veure el punt de vista 'real' de la figura de Kurt Cobain, un rockero drogaddicte per la majoria, un bon cantant per un altre sector, i, minoritàriament, s'entén que la seva trajectoria musical és molt més que una simple carrera de rock fulminada en un (suposat) suicidi.

Nick Drake, Jeff Buckley, Janis Joplin, Jim Morrisson...Kurt Cobain entre ells.

Per quin motiu aquests personatges han sigut qualificats de llegenda del rock per la seva tràgica mort? Han passat de ser persones reals amb molt a dir a ser mites, i, avui en dia, quan algú passa a ser un mite és que simplement ha passat a ser un element decoratiu de la nostra societat i, sobretot, en una gallina que pon ous d'or. Una icona que no representa, en absolut, els valors que predicaven, i que, per suposat, no els hi fa justicia. Kurt Cobain volia parlar, volia transmetre un missatge, no volia morir amb les botes posades i veure el seu nom escrit en lletres daurades sobre una subhasta mentre el seu missatge seguia incomprès.

Poc a poc en va anar perdent la esperança.

Queda ben clar en la seva última nota: "Estimava Nirvana perquè no em quedava res més que tenir una banda de rock, ni tant sols m'agradava cap tipus d'esport, així que era la única oportunitat de poder saltar de ple dins la societat"

Sí, Nirvana va ser com una mena d'autodestrucció, en el fons tenia la necessitat d'arribar a triomfar dins la societat, però se n'adonava d'aquest defecte al que no hi podia posar solució, i aquesta frustració és la que supura en la seva música.

La heroïna era la seva vàlvula d'escapament (paral·lelament a la música). Però també va suposar el seu pitjor diable, una altra tortura que li va portar victòria i derrota a la vegada.

Amb ella va fer gran l'home però va néixer el mite quan va marcar el seu final amb una escopeta després d'arribar a la desesperació.

Kurt Cobain va molt més enllà d'un revolucionari que vol canviar la societat, d'un ídol d'adolescents rebotats contra tot però que tenen la ment massa tancada per saber-ne treure conclusions i anar més enllà.

El que ell perseguia era obrir cervells, i no tancar-los amb la lectura superficial de les seves lletres com realment va passar.

Per això Nirvana ara és conegut com el grup que aporrejava els instruments, completament col·locats, en comptes de veure el que hi havia al darrera d'aquella ràbia i que era el que Cobain volia dir.

Potser sí que en el fons era un revolucionari, però començava des de la base, des del pensament, des del coneixement del problema contra el que aixecar-se. Per desgràcia, en comptes d'això, la seva veu se n'ha anat amb el vent de la fama empesa per un suicidi mitificat i uns beneficis de milions de dòlars per la seva viuda i els seus productors (vergonyosament ha desbancat el Rei Elvis al ranking d'artistes morts més rentables) i ens hem quedat només amb la estètica de llegenda del rock amb una tràgica mort. Una bonica historia per encapçalar telenoticies i portades de diari, però res més.

Tant de bo arribi el dia en que caiguin tots aquests mites i tornin a ser reals, de carn i òssos, i sapiguem escoltar el que ens han de dir, i potser és això, precisament, el que cal per encapçalar una revolució, destrossar els mites sense prostituïr-los amb la falsa aparença d'idolatració i convertir-los en realitats, en allò que és i existeix i que només ens fa falta veure.

"Sóc un home sense vida, però que estima la música" (Kurt Cobain)

Carles Merino

Poesia musicada

2007-11-15T13:20:00.000+01:00

CONCERT

POESIA MUSICADA

27 de novembre 8:30h

Ajuntament de Sarrià (Pl. Consell de la vila,7)

ENTRADA LLIURE

Alice

2007-11-15T01:33:00.000+01:00

En una de les poques entrevistes que Tom Waits concedeix, parla de la sortida a la venta, el 2002, de dos àlbums a la vegada. No és normal que un artista tregui dos discs a la venta el mateix dia, i molt menys que la qualitat d'aquests sigui la d'Alice i Blood Money.

Quan parla d'Alice (el millor disc de l'artista pel meu gust), fa referència a la cançó que serveix d'obertura i homonima al disc. El nom és per Alicia al país de les meravelles, i, segons afirma el mateix Waits, tot el disc, i en especial aquesta cançó, serien les paraules que ell li diria a la Alicia d'avui en dia, l'Alicia que ha complert anys sense por, si aquesta fes una roda de premsa.

La cançó, com tot el disc, té una atmosfera molt misteriosa, nostàlgica i molt evocativa. Amb unes sonoritats molt ben trobades per aquest "cercador de sons", que sembla que s'allunya un xic de les percussions "rares" i ritmes impossibles, i té un romanç amb el jazz.
Només en aparença, però, doncs el disc, en unitat, està plagat de l'inconfusible so "waitià", des de la seva veu a la impecable instrumentació donant molta rellevància als instruments de vent.

Un disc que us aconsello escoltar. Intimista, fosc, nostàlgic...carregat de lletres reflexives -per exemple la genial Poor Edward, Flower's grave, o Alice sense anar més lluny- i algun que altre toc d'humor i ironia -com ara Table Top Joe, on ridiculitza l'instrumentista virtuós en forma d'espectacle de circ, o Kommienezuspadt, aquesta última amb paraules completament inventades, a l'estil de la Nonsense Song de Charles Chaplin-

En definitiva, un disc per escoltar de nit.

Alice

It's dreamy weather we're on
You waved your crooked wand
Along an icy pond with a frozen moon
A murder of silhouette crows I saw
And the tears on my face
And the skates on the pond
They spell Alice

I disappear in your name
But you must wait for me
Somewhere across the sea
There's a wreck of a ship
Your hair is like meadow grass on the tide
And the raindrops on my window
And the ice in my drink
Baby all I can think of is Alice

Arithmetic arithmetock
Turn the hands back on the clock
How does the ocean rock the boat?
How did the razor find my throat?
The only strings that hold me here
Are tangled up around the pier

And so a secret kiss
Brings madness with the bliss
And I will think of this
When I'm dead in my grave
Set me adrift and I'm lost over there
And I must be insane
To go skating on your name
And by tracing it twice
I fell through the ice
Of Alice

And so a secret kiss
Brings madness with the bliss
And I will think of this
When I'm dead in my grave
Set me adrift and I'm lost over there
And I must be insane
To go skating on your name
And by tracing it twice
I fell through the ice
Of Alice
There's only Alice

Alice

El temps en que estem és oníric,
agites la teva vareta corvada
a través d'un estany gelat,
amb la lluna gelada,
i vaig veure l'assassinat
d'unes siluetes de corb,
i les llàgrimes a la meva cara,
i els patins sobre l'estany
deletrejant Alice.

Desapareixo en el teu nom,
però sé que m'esperaràs
en algun lloc a través de l'oceà,
on un vaixell hagi naufragat.
El teu cabell, herba d'un prat surant pel mar,
i la pluja a la meva finestra,
i el gel del meu vas,
i tot el que puc recordar, és Alice.

Aritmè-tic, aritmè-tac,
torna les mans al rellotge,
Com va destrossar la barca, l'oceà?
Com va trobar la meva gola, la navalla?
Les úniques cordes que em mantenen aquí
són les que estan pintades al moll.

I un petó tant secret,
que porta a l'èxtasis o a la bogeria,
hi pensaré quan dormi mort a la meva tomba,
porta'm a la deriva, i em deixaré perdre,
i perdre el seny patinant sobre el teu nom,
i per deixar-hi un segon rastre,
he caigut sobre el gel (*) d'Alice,
i només Alice.

* Utilitza la paraula ice, que literalment vol dir gel, però fonèticament, i sobretot a la cançó, sona idèntica a eyes (ulls). Qualsevol dels dos sentits són perfectament amotllables.

Podeu gaudir de la cançó aquí: Alice (La cançó que sona al final del video, It's Over, també és de Tom Waits)

Espero que us agradi tant com a mi.

Carles Merino (...qui posarà flors a la tomba d'una flor?)

Little drop of poison

2007-11-15T01:20:00.000+01:00

Little drop of poison
- Glopet de verí- Tom Waits, Orphans (2006)

M'agrada d'on vinc, amb un glopet de verí,
encara que ningú s'adoni quan està a punt de caure boig.
Estic sol, m'he fumat tots els amics apurant el filtre,
però em sento molt més net un cop ha plogut.

I ella ha abandonat durant la caiguda, com un quadre a la paret,
però ella sempre té el seu glopet de verí.

Va crear la terra el diable mentre Déu dormia?
Allà mai sabran el que és desitjar des de l'ànima.
Un altre adéu erròni i un centenar de mariners,
l'immens cel blau és la meva llar.

I ella ha abandonat durant la caiguda, com un quadre a la paret,
però ella sempre té el seu glopet de verí.

I bé, una rata sempre sap quan està en perill,
aquí, on tu hi perds una mica cada dia.
Recordo quan un milió era un milió,
i sempre trobaven la manera per poder-te fer pagar.

I ella ha abandonat durant la caiguda, com un quadre a la paret,
però ella sempre té el seu glopet de verí.

Carles Merino

La torre de Babel

2007-11-12T23:36:00.000+01:00

Sastres, costureres, addictes al cafè,

Us convido a tots a visitar el meu "altre" blog, que he hagut de començar per obligació i en el qual trobareu una crònica (més o menys detallada) de la meva experiència a l'IES Miquel Tarradell.
http://teacher-anna.blogspot.com/

Thanks you!!!

Anna Subarroca

Què cal per començar una revolució?

2007-11-12T22:59:00.000+01:00

Aquesta pregunta ens l'ha fet el David, i el Carles, després de tocar algun botó 'raro' (Carles, quins botons toques, tio?) ens ha dit que, per suposadíssim que el que cal és alguna cosa contra la que revolucionar-se.

Prenent part en la discussió, la veu de la Mònica s'ha alçat preguntant si realment cal 'lluitar contra...'

El Carles ha respost, de nou, incidint que abans de construïr un edifici nou cal ensorrar i netejar de runa la parcel·la, començant per minar els fonaments.

La Xi (Conxi?) ens ha tret de dubtes...per començar una revolució cal que aquesta encara no hagi començat.

El fil ja es descabdella...som-hi! Això m'agrada!

El Sastre

Signatura

2007-11-12T22:47:00.000+01:00

Veureu que he anat passant pels missatges que heu publicat i els he editat per posar-hi la vostra signatura.

La proposta és que cada missatge, per inofensiu que pugui semblar, tingui una propietaria o propietari i sapiguem ràpidament d'on ha vingut.

Creieu necessària aquesta mesura? O per contra penseu que és totalment irrellevant?

El Sastre

El cafè de la cultural

2007-11-12T10:46:00.000+01:00

Laura García

La costura

2007-11-09T10:43:00.000+01:00

A mi cosir no m’ha agradat mai, bé més que no agradar-me és que no en sé. La meva mare, quan algun cop m’ha vist amb una agulla a la mà, sempre diu que fa mal d’ulls i a casa tothom desapareix a un quilòmetre a la rodona per tal no perdre cap ull o part de la seva anatomia.
Jo sóc de les que sap cosí un botó i fer alguns baixos amb les embastes ben a la vista de qui les vulgui veure, cosa que, també, fa mal d’ulls. Suposo que si hagués nascut en altra època, hauria anat al Corte y confección i estaria ben preparada per la vida moderna. Ara, però, no em toca un altre remei que pagar com a mínim cinc euros per no arrosegar els pantalons per les voreres.
La meva ineficàcia entre costurers només em dóna peu a algun pedaç mal girbat i a quatre puntades poc elegants per sortir del pas.
Però per sort posar fil a l’agulla i remenar botons pot tenir tantes variacions, que la del Calaix de Sastre és la que més s’adequa a les meves habilitats i destreses en el món de la costura. I el millor, és que no cal segui un patró.
Què deu valer un rodet de fil?

Mònica Rocafort

La Cafeteria

2007-11-08T12:48:00.001+01:00

Endavant, podeu passar, La Cafeteria ja està oberta. Hi ha taules i cadires per tothom, una bona màquina de cafè i converses variades i pintoresques, sentit de l'humor i divagacions que no necessiten pas cap motiu sinó simplement el fet de parlar per parlar...

Quan us canseu de tallar patrons, enfilar agulles i cosir i descosir, podeu venir aquí a descansar una estoneta. Sereu benvinguts!

El Sastre

La lira d'Orfeu

2007-11-07T22:43:00.000+01:00

Orfeu, amb la mirada fixada a l'altra riba de l'Aqueront, ha arribat fins a les portes de l'inframón i ha topat amb Caront, que es nega a traslladar-lo amb la seva barca a la riba dels difunts.
Després de les negatives davant les súpliques d'un Orfeu desesperat, aquest ha de resignar-se a treure la seva lira i entonar els laments de desesperació per la mort de la seva esposa Eurípides.
El fill d'Apol·lo i la musa de la poesia Calíop, la més poderosa de les nou i filla de Zeus, hereu de la música, la poesia i la bellesa, canta pausadament, humil, sense pretensions, amb tota la puresa i innocència que l'amant encadenat a la mort de la seva parella pot sagnar amb la veu, davant de la força cada vegada menys insistent de Caront, que va cedint, pausadament, davant la constància del piano que es va despullant, nota a nota, enfrontant-se a l'orquestra que marca una melodia implacable construïda sobre acords placats i reservant la tasca contrapuntística al posterior diàleg contraposat amb el solista, però que declina, a favor de la bellesa i el lirisme, fins a cedir del tot i transportar-nos a una travessia agitada a través del riu en forma de petita cadenza modulant que culmina amb una fugaç i humil tònica que és conduïda ràpidadament a la dominant de la dominant amb un tènue enllaç de sensible. La lluita amb el can Cerber es mostra en la posterior cadència, que amanseix la fera i ràpidament ens enllaça amb un rondó que transforma la dominant de la dominant al seu relatiu i tonalitat principal. La fugida de la parella de l'Hades? Podria ser

No sabeu de què parlo?

Escolteu l'Andante del quart concert per piano i orquestra del mestre Ludwid Van...

Carles Merino

Un tomb surrealista

2007-11-07T19:42:00.000+01:00

Companys i companyes, us convido a fer un tomb surrealista a través de Yves Tanguy, Joan Miró, Salvador Dalí, etc. La convocatòria serà el 2 de desembre (és primer diumnge de mes, per tant, l'entrada és gratuÏta).

si voleu més informació de les exposicions entreu aquí:

http://www.mnac.es/exposicions/exp_presents.jsp?lan=001

Laura García

Persépolis

2007-11-06T02:53:00.001+01:00

Aquesta tarda s'ha parlat de fer una sortida al cinema de cara a la setmana vinent, per veure Persépolis.

La pel·lícula, de dibuixos animats, basada en les novel·les gràfiques homònimes de Marjane Satrapi, és una autobiografia de la autora que ens relata com va ser el procés de la Revolució Islàmica a l'Iran des dels ulls d'una nena amb moltes inquietuts. El conflicte i la posterior imposició de les normes islàmiques s'analitzen des de varis punts de vista com la familia, l'escola, la societat, les relacions sentimentals o la visió des de l'exili. A més, paral·lelament, es fa palès el comportament i l'evolució humana des de la infantesa fins a l'edat adulta.

Explicar aquesta situació tant delicada és complex si tenim en compte que és molt senzill caure en la pedanteria i la llàgrima fàcil, o en buscar moralines massa evidents. Aquests paranys, però, són evitats durant tota la pel·lícula, que transcorre fàcilment, sense fer-se pesada ni buscar el sentimentalisme barat tant recurrent quan es parla de temes 'delicats'.

Properament informarem del dia i hora exactes per la sortida.

Edito per actualitzar la informació:

Dimecres 14 de Novembre, quedada davant dels Tres Tombs a les 21h. per fer un entrepà i anar al cinema Renoir Floridablanca.

Dia: Dimecres 14 de Novembre
Hora: 21 h.
Lloc: Davant dels 3 tombs

Carles Merino

Quin contingut t'agradaria trobar al blog?

2007-11-06T01:34:00.000+01:00

Doncs això...què t'agradaria trobar-hi i per què.

El Sastre

Qui és El Sastre?

2007-11-06T00:59:00.000+01:00

La resposta és senzilla: El Sastre som tots i és ningú.

El Sastre s'encarregarà de tenir el calaixet obert, i la seva única funció serà la d'estar al corrent de tot el que s'hi deixa caure.

També estarà al cas de qualsevol informació que afecti a tots els casaleros i la publicarà, en representació de l'equip de cultural, tant aviat com sigui possible.

Així que tots som El Sastre, tots parlem, tots hi col·laborem i tots tenim el mateix dret d'alçar la mà i demanar el torn de paraula.

També serà l'encarregat de publicar una petita enquesta setmanal.

Per últim, no cal dir que dins el calaix no s'hi pot posar res que "surti de to", i d'això també se n'ocuparà El Sastre, però està claríssim que no haurà pas de fer de dolent.

Així que...a posar fil a l'agulla!

El Sastre

Inauguració

2007-11-05T22:37:00.000+01:00

Des de la Cultural del Casal de Joves Calassanç, obrim aquest nou espai de difusió.

Dins d'aquest espai hi té cabuda qualsevol informació que pugui ser d'interès pels casaleros. Des dels petits events que es puguin cel·lebrar de portes cap a dins com a informació d'altres activitats alienes al Casal, ja siguin obres de teatre, concerts, audicions, exposicions, xerrades...

La paraula més idònia per definir-ho seria, gairebé sense cap dubte, intercanvi.

Dins d'aquest calaix hi pots deixar el que vulguis i triar, remenar i seleccionar del que hi trobis. Una mena d'encants amb la possibilitat de donar-hi el teu punt de vista.

Totes les opinions, hi tenen cabuda, i per tant, també és dóna pas a aquella espieta amb un regustet agredolç que de tant en tant a tots ens agrada deixar volar lliurement.

Les crítiques i, sobretot, autocrítiques, ens han de servir per mirar endavant, aprendre dels altres i, sobretot, per fomentar allò que prediquem: el respecte.

Esperant a que hi diguis la teva, el calaix ja està obert.

El Sastre