Sí, no és freqüent veure el punt de vista 'real' de la figura de Kurt Cobain, un rockero drogaddicte per la majoria, un bon cantant per un altre sector, i, minoritàriament, s'entén que la seva trajectoria musical és molt més que una simple carrera de rock fulminada en un (suposat) suicidi.
Nick Drake, Jeff Buckley, Janis Joplin, Jim Morrisson...Kurt Cobain entre ells.
Per quin motiu aquests personatges han sigut qualificats de llegenda del rock per la seva tràgica mort? Han passat de ser persones reals amb molt a dir a ser mites, i, avui en dia, quan algú passa a ser un mite és que simplement ha passat a ser un element decoratiu de la nostra societat i, sobretot, en una gallina que pon ous d'or. Una icona que no representa, en absolut, els valors que predicaven, i que, per suposat, no els hi fa justicia. Kurt Cobain volia parlar, volia transmetre un missatge, no volia morir amb les botes posades i veure el seu nom escrit en lletres daurades sobre una subhasta mentre el seu missatge seguia incomprès.
Poc a poc en va anar perdent la esperança.
Queda ben clar en la seva última nota: "Estimava Nirvana perquè no em quedava res més que tenir una banda de rock, ni tant sols m'agradava cap tipus d'esport, així que era la única oportunitat de poder saltar de ple dins la societat"
Sí, Nirvana va ser com una mena d'autodestrucció, en el fons tenia la necessitat d'arribar a triomfar dins la societat, però se n'adonava d'aquest defecte al que no hi podia posar solució, i aquesta frustració és la que supura en la seva música.
La heroïna era la seva vàlvula d'escapament (paral·lelament a la música). Però també va suposar el seu pitjor diable, una altra tortura que li va portar victòria i derrota a la vegada.
Amb ella va fer gran l'home però va néixer el mite quan va marcar el seu final amb una escopeta després d'arribar a la desesperació.
Kurt Cobain va molt més enllà d'un revolucionari que vol canviar la societat, d'un ídol d'adolescents rebotats contra tot però que tenen la ment massa tancada per saber-ne treure conclusions i anar més enllà.
El que ell perseguia era obrir cervells, i no tancar-los amb la lectura superficial de les seves lletres com realment va passar.
Per això Nirvana ara és conegut com el grup que aporrejava els instruments, completament col·locats, en comptes de veure el que hi havia al darrera d'aquella ràbia i que era el que Cobain volia dir.
Potser sí que en el fons era un revolucionari, però començava des de la base, des del pensament, des del coneixement del problema contra el que aixecar-se. Per desgràcia, en comptes d'això, la seva veu se n'ha anat amb el vent de la fama empesa per un suicidi mitificat i uns beneficis de milions de dòlars per la seva viuda i els seus productors (vergonyosament ha desbancat el Rei Elvis al ranking d'artistes morts més rentables) i ens hem quedat només amb la estètica de llegenda del rock amb una tràgica mort. Una bonica historia per encapçalar telenoticies i portades de diari, però res més.
Tant de bo arribi el dia en que caiguin tots aquests mites i tornin a ser reals, de carn i òssos, i sapiguem escoltar el que ens han de dir, i potser és això, precisament, el que cal per encapçalar una revolució, destrossar els mites sense prostituïr-los amb la falsa aparença d'idolatració i convertir-los en realitats, en allò que és i existeix i que només ens fa falta veure.
"Sóc un home sense vida, però que estima la música" (Kurt Cobain)
Carles Merino
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada