La fe

Què és la fe?
Podem viure sense fe?
Fe i religió?
Fe sense religió?
Homes de fe?
Cal moure muntanyes?
És voler-se negar a la evidència, com va dir Nietzsche?
És l'anhel de la utòpica profunditat, segons Sartre?
És la segona síl·laba de la paraula cafè?
Una persona sense fe és una persona descafeinada?



El tema dóna per molt...tot vostre!!

Tinc fe en que el seguireu!!

El Sastre (de nou!)

R-evolució

Cal per evolucionar revolucionar alguna cosa? Cal fer la revolució per tornar a evolucionar o podem evolucionar sense fer revolucions?

Mònica, a partir de la sugestió de David Magrí

Pels drets laborals dels professors de música.

M'ha arribat aquest e-correu que trobo que és prou interessant per compartir-lo al calaixet.

Carles Merino

PELS DRETS LABORALS DELS PROFESSORS DE MÚSICA

Com és possible que avui en dia, en un país en què els drets laborals de qualsevol treballador són àmpliament reconeguts, els músics i els professors de música segueixin patint l'abús i la desprotecció legal?

Massa sovint s'ha explotat l'aspecte vocacional de la nostra professió. Ha arribat el moment de dir prou i exigir el mateix tracte que qualsevol altre professional. Casos com el de Badalona, en què la direcció de l'Escola de Música, recolzada per l'Ajuntament, ha expulsat vuit professors que havien decidit reinvindicar els seus drets laborals, són paradigmàtics de la realitat que patim i del poc respecte que mereix la nostra important tasca.

L'ensenyament musical és un aspecte fonamental en el desenvolupament i transmissió de la cultura. És imprescindible que els seus professionals gaudeixin d'una mínima garantia de seguretat per exercir la seva feina i en aquest sentit les administracions públiques no només haurien de vetllar perquè això es compleixi, sinó que haurien de ser-ne l'exemple.

Emplacem a tots aquells –professors, músics, amics, alumnes, melòmans, artistes, familiars- que vulguin ajudar a donar ressò a aquesta important acció que incidirà en un canvi favorable pel sector musical.

CONCENTRACIÓ MUSICAL
DIUMENGE 2 DE MARÇ, 18h
Plaça Sant Jaume, Barcelona


www.myspace.com/profesincontratoemb


Tot seguit trobareu l'escrit que ahir, dimarts 26 de febrer, Jesus Mayorga va llegir al Plè de l'Ajuntament de Badalona, en nom dels 8 professors acomiadats de l'Escola Municipal de Badalona, per deixar constància de com està la situació i demanar el recolzament a tots els partits polítics.

INTERVENCIÓ AL PLÈ DELS PROFESSORS SENSE CONTRACTE I ACOMIADATS

Bona tarda, sóc Jesus Mayorga, un dels 8 professors de l'EMB acomiadats després d'haver reclamat els seus drets laborals.
Avui sóc aquí per parlar en representació de tots ells.

En primer lloc volem remarcar que l'Ajuntament, a dia d'avui no ha encarat la greu situació que venim patint i denunciant.
Seguim acomiadats i el Sr. Vives encara no ha ofert cap contracte sinó 7 suposades negociacions i unes readmissions, en les que se'ns convida a seguir en la situació irregular tan greu que denunciem des del principi del conflicte.

Sóm uns professors de música que estimem la nostra feina, gaudim transmetent el nostre amor per la música i els coniexemnets apresos en molts anys d'estudi. Hem treballat molt dur pels nostres alumnes i per l'escola, exactament igual que qualsevol dels nostres companys contractats. Mai hem volgut perjudicar l'escola, només hem demanat que se'ns deixés de perjudicar a nosaltres.

Les nostres reclamacions són tant bàsiques, que qualsevol persona les pot entendre: seguretat social i contractació. Termes que no s'han contemplat en les negociacions ja esmentades amb l'Ajuntament. En els intents de negociació amb l'Ajuntament, la Regidoria de Cultura s'ha negat en tot moment a deixar qualsevol compromís per escrit sobre cap de les possibles propostes.

Sabem que no han acabat les alegalitats en l'adminsitració de l'Escola ja que als professors que hauràn de substituir-nos se'ls demana que es facin autònoms, fent-se el Patronat càrrec dels costos d'alta. Fins i tot en la última negociació va sorgir de nou aquesta fórmula, tot i que d'immediat fou prudentment silenciada pel mateix cap d'Àrea de cultura Mateu Chalmeta i el seu tècnic que l'acompanyava.

Per tots aquests motius les nostres reivindicacions no plantegen solament uns contractes dignes, sinó que se'ns consideri professors de ple dret després de tants anys dedicats a la docència en aquesta Escola.

La Sra. Alcaldesa, coneixedora de la nostra situació, ha qualificat les nostres reivindicacions de desmesurades i radicals en les formes (vam estar tancats una setmana a l'escola). En tot cas aquestes són un reflex del poc diàleg que existeix desde les administracions cap els seus
treballadors.

Hem pogut constatar que malauradament és l'única manera de poder ser escoltats pels partits del pacte de govern de Badalona i de fer sortir a la llum pública una situació totalment irregular.


A partir d'aquesta acció hem pogut donar a conèixer les nostres reivindicacions que han rebut suport de:

-C.C.O.O
-Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya.
-Associació de Músics Professionals de Badalona
-La Unió de Músics
-USTEC
-Plataforma Sindical Unitaria
-Accions per la Música
-Plataforma de pares i alumnes (creada arrel del conflicte)
-Urbaan Jazz

Per tots aquests motius demanem el recolzament dels partits polítics per a posar llum sobre aquest greu assumpte i exigir les responsabilitats adients.

Renovar-se o morir

Em voldria servir d'aquest mitjà per fer una petita reflexió d'aquesta inqüestionable frase. Utilitzo comparacions musicals doncs són les que em toquen més d'aprop, però podeu afegir-hi el que vulgueu, no es tracta d'un article divulgatiu:

Renovar-se o morir

Bob Dylan -un cop més- també ho va tenir clar. Els temps estan canviant.
Bob Dylan va dotar 'la cançó' de cerebralitat. Va transportar l'essència d'una cançó (allò que va trobar condensat dins la música folklòrica) al pop i al rock.
Va obrir un nou camí, completament inexplorat, i es va saber apartar ràpidament de l'escena del crim un cop aconseguit.
La prova d'aquest crim? Like a rolling stone.
No per que fos la primera cançó 'madura' de Dylan (no ho va ser, sens dubte), sinó perquè ja és una icona.

Jimi Hendrix, admirat per Dylan i alhora admirador incondicional d'aquest.
Convalescent per una lesió patida a l'exèrcit, a l'esquerrà li a arribar a les mans una guitarra elèctrica per dretans. Amb un tornavís i unes alicates aviat ho va tenir solventat.
Va aprendre a tocar ell solet i en un parell d'anys va començar la seva frenètica i, per tant, curta, carrera. Tres anys cremats i convertits en cendres. Wild Thing és la prova literal, va cremar la guitarra com ningú abans ho havia fet.

Durant el mateix concert que va oferir aquest espectacle, va oferir una magistral versió de Like a rolling stone.
També va popularitzar l'himne de la segona etapa dylaniana All along the watchtower.

Una versió de la culminació de la figura de Bob Dylan i una versió del Dylan que s'ha sabut apartar i enfocar l'art de fer cançons d'una manera més renovada i serena.

La seva guitarra sona diferent, sempre imitada, mai igualada. Va trencar tots els motlles i va establir un nou ordre instrumental, exprimint la musicalitat i potencial d'una Stratocaster fins a l'extrem.

Això sí, mai va oblidar les seves arrels negres, partint del blues del delta, el gospel, el jazz o el soul.

L'extravagant Tom Waits ha encarat el seu art d'una altra manera. Ha convertit tot allò que havia de ser lleig, malsonant, desagradable...en obres magistrals, musicalment molt enginyoses i que no s'acaben d'encasillar en cap estil. Com Dylan o Hendrix, no admet cap etiqueta que no sigui el seu nom.

Sempre ha procurat rodejar-se de músics excel·lents, destacant, entre ells, Marc Ribot (un altre amb segell propi)

Ens pot interpretar alguna cosa que podria ser una bossa nova però no és una bossa nova. El mateix en el cas del rock, blues, swing, country, folk, tango, polka, habanera, cançó de bressol.

En definitiva, una concepció musicalment excel·lent i completament innovadora d'allò que hem escoltat.

Però sens dubte, si hagués de fer un pòdium amb els innovadors, el que restaria amb la medalla d'or seria 'ell'.

Obviament...el renovador de la música total. De la estretor de la concepció musical clàssica a la amplitud que avui en dia encara ens sorprèn.

De Beethoven no cal dir res més, només cal escoltar-s'ho per adonar-se de la ment creadora que posseïa, un geni superior que no renuncia, mai, a ser humà.

I també s'ha divinitzat Bob Dylan, i Jimi Hendrix, i Tom Waits. Cap d'ells hi està d'acord. Tots defensen que per davant de tot són persones humanes.

No són Déus.

Però, sens dubte, han anat més enllà que ningú i només són superiors per això (com si fos poc)

Han obert nou camins i han ampliat horitzons.

Però el camí continua...

Renovar-se o morir...tots ells han agafat allò que han begut, allò que tenen dins seu, i ho han amotllat a ells mateixos, a noves concepcions, a noves necessitats...

I la pregunta que em formulo és: Ara on collons debem ser?

Carles Merino

Feminisme: el masclisme del s. XXI

Concepción Arenal, nascuda a El Ferrol el 1820, s'eleva per damunt de la concepció superficial i sexista de l'ésser humà i reclama, amb una bona base de coneixements teòrics, ja siguin científics, filosòfics o merament religiosos, la igualtat entre ambdós gèneres.

Molt allunyada de la parafernàlia, diguem-ne propagandística o merament fotogràfica que ha caracteritzat (i caracteritza) la major part del moviment feminista del s. XX (i el nostre XXI), Arenal lluitava per allò que sabia; que l'ésser humà està molt per damunt de diferències sexuals d'absolutament qualsevol tipus, i el tracte denigrant a què estava sotmesa la dona, també sotmetia l'home, esclavitzant la seva condició humana a la seva condició animal sota la vanitat d'una superioritat tant falsa com autoassignada.

Per tant, seguint el seu exemple (o com a mínim intentar seguir l'exemple de personatges com Concepción Arenal) voldria iniciar una petita anàlisi i crítica als dos moviments, aparentment contraris, però que no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda.

Primera premisa: la ineficiència reaccionaria.

Partiré d'una afirmació no gens arriscada i totalment trivial. El feminisme és la justificació moral del masclisme.

Què vull dir? Bé, en termes científics seria la tercera llei de Newton; tota acció provoca una reacció idèntica però de sentit contrari.

Per practicar i dur a terme el feminisme cal partir de la base d'acceptar el masclisme, de donar-li completa legitimitat i actuar en conseqüència. S'està elevant el mal contra el que teòricament es vol lluitar a la categoria de 'Causa' quan per lluitar contra alguna cosa aquesta ha de ser tractada com a conseqüència.

El còmode victimisme

Des de la postura de la dona, analitzar la història pot provocar una greu indisposició intestinal que faci arribar a conclusions tant ràpides com poc encertades. Aquest mal plantejament és un error fàcil de cometre per la enganyositat dels sentiments i la poca racionalitat d'aquests. Sentiments, tanmateix, legítims des del punt de vista visceral però totalment inútils des d'un punt de vista reflexionat, que han sigut la principal causa del tumor que, avui en dia, ha transmutat la base dels moviments per la igualtat de genère. Aquest tumor és un fort complex d'inferioritat per part de la dona del s. XXI. Una còmoda postura d'inferioritat camuflada de superioritat davant del gènere masculí (tant absurda i retrogada com la donada en sentit contrari) que podriem dir que...ja va bé...així, des de la queixa constant, s'exhimeixen moltes responsabilitats que la llibertat humana comporta.

De la inseguretat a la necessitat d'autoafirmar-se

El profund sentiment d'inferioritat que ha heredat la dona d'avui en dia, el pes social, tradicional i cultural que ha de suportar, tot plegat esclata en una constant forma d'autoafirmar-se, però no com a persona, sinó com a ésser femení i, per tant, acceptant les regles del sexisme que tant vol fer veure que denuncia. Es fàcil d'entendre la por a traslladar-se d'un lloc a un altre, de dona a ésser humà, la por del canvi, doncs tot canvi comporta com a mínim un instant de caos, de pèrdua completa, i això sempre fa por i per tant és molt senzill predicar però des de la seguretat de la posició femenina i no humana inicial. Aquí entraria un exemple molt clar, feministes denunciant la utilització de la dona com a objecte sexual vestint unes mini faldilles molt molt minis, això sí, sota la excusa que és per sentir-se bé amb elles mateixes. Res a dir davant d'aquesta solemne bajanada. L'únic que estan fent és apretar un xic més els grillets que la educació masclista que tant volen denunciar ha posat, acceptant les normes 'd'estar guapa' per que és el que li toca a una dona.

Possible error

Potser aquí resta el principal error del moviment feminista. Haver-se allunyat dels plantejaments inicials, ben reflexionats i amb bona base, caient a la temptació fàcil d'un atac massa visceral contra el masclisme i, de passada i consecuentment, al sentiment d'inferioritat que encara regna dins la majoria de dones (de forma tant inconscient com normal i natural per la educació social vigent)

Així que, des d'aquí, dones que pugueu llegir això, us demano que reflexioneu sobre el tema, que us empasseu la bilis, sense escoltar-la, que el vostre fetge pugui segregar davant de la injustícia històrica i no caigueu a l'error de perpetuar el sexisme i convertir-lo en un cercle viciós. El futur igualitari està a les vostres mans i no a la posició acomodada del gènere masculí (no s'ha aconseguit mai cap canvi des del conformisme) al que ja li està bé que vulgueu 'estar ben guapes per sentir-vos bé', i ben bé que li va, doncs en el fons l'home sap que ho feu esclavitzades a la educació masclista autoenganyant-vos completament. Utilitzeu bé les vostres capacitats intel·lectuals i no oblideu que haurem arribat a l'estat d'igualtat social quan sigui impensable un acudit sexista (molt més mortífers del que aparentment semblen, vinguin d'una banda o d'una altra) i no quan la dona també tingui llibertat de dir descomunals gilipollades sobre l'home. També us prego que tingueu en compte aquestes paraules quan us vestiu, quan us compreu roba, quan us maquilleu...penseu realment, amb tota sinceritat, el motiu. Despulleu-vos ideològicament, mireu-vos amb frivolitat i responeu: Ho feu per vosaltres mateixes o per complaure les necessitats d'agradar a la resta (els homes) que la societat masclista us ha imposat amb la educació de l'autoengany, la més devastadora de totes, gairebé sense antídot?

Estem cometent un error molt greu...no el perpetuem, no us deixeu convencer per autoenganyar-vos, tant la masculinitat com la femininitat són completament absurds fora dels àmbits purament reproductius, i no cometem l'error de centrar l'existència a la sexualitat, si no no seriem més que simples animals.

Com que ja sé que, d'entrada, això ho llegireu una majoria de dones, us demano seriositat, reflexió sincera i no respondre 'un bote pronto' que pugui ser fruit d'una mala lectura o alguna conclusió massa precipitada, sinó després d'haver reflexionat sobre el que he dit, i només llavors, contradir-ho si així ho creieu.

Carles Merino

Jo? Antimonàrquic!

I llavors em pregunten per què estar en contra del salvador, del profeta, del messíes de la democràcia...

Si no volia veure el seu cap a la guillotina com 200 anys abans li va veure el seu veí i avant-passat Lluís XVI, havia de canviar el seu discurs dictatorial i disfressar-se de Judes Iscariot del franquisme (però ull, només porta una disfressa). Bé, en resum...que el nostre estimat monarca juga a dues bandes.

Carles Merino

Els costos democràtics de la Monarquia

Vicenç Navarro. Catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra

Una actitud generalitzada en els establishments polítics i mediàtics de Catalunya i d’Espanya és que el sistema monàrquic en el nostre país està funcionant molt bé, aportant estabilitat política i social. Segons aquesta versió convencional reproduïda en la major part dels mitjans d’informació i persuasió del país, el Monarca és una mera figura simbòlica mancada de poders i homologable a qualsevol altra Monarca d’Europa. Aquesta imatge de la Monarquia és, a més d’errònia, perjudicial per a la cultura democràtica de Catalunya i Espanya. És, a més, fàcilment demostrable que no correspon a la realitat. Quants Reis europeus intervenen a les conferències internacionals? Hem vist recentment la poca educació democràtica mostrada pel rei en una d’aquestes conferències (Santiago de Xile), quan en to altiu i arrogant, típic de la dreta espanyola, va exigir a un altre cap d’Estat que callés (fet que, com era previsible, va mobilitzar els mitjans d’informació i persuasió del país per a aplaudir tal grolleria, presentant-lo com a part de l’enaltiment nacional).

Però els costos de tal promoció de la Monarquia per a la cultura democràtica del país han estat molt grans. S’ha promocionat el rei com el qui va portar la democràcia a Espanya, la qual cosa, a més de ser fals (falsedat que és fàcilment demostrable) oculta les causes reals de la fi de la dictadura i de l’establiment de la democràcia, que varen ser les mobilitzacions socials liderades pel moviment obrer. El 1976, any decisiu en la Transició, hi va haver 1.438 dies de vaga per cada mil treballadors (la mitjana de la Comunitat Europea va ser de 390 dies), i en el sector industrial tal xifra va arribar als 2.085 dies (quan el promig de la CEE era de 595), situació d’agitació obrera que es va repetir al 1977. El Rei, a través del seu primer govern, va intentar reprimir aquestes protestes, perquè estava temorós que –tal com va indicar el seu propi Ministeri de Governació– trontollés el seu mandat. I varen ser aquelles mobilitzacions les que varen forçar que les primeres propostes fetes pel seu govern (que intentaven establir un sistema molt poc democràtic) hagués d’obrir-se i acceptar un sistema democràtic, encara que va poder imposar un ordre constitucional, que a més de no acceptar la plurinacionalitat de l’Estat Espanyol, reproduís el domini i privilegis d’institucions tals com l’Exèrcit, l’església, la judicatura, el món empresarial i banquer, les Reals Acadèmies, i moltes altres institucions que constitueixen els pilars de les dretes tant espanyoles com catalanes. Aquestes forces són responsables del gran retard social de Catalunya i d’Espanya (que tenen la despesa pública per habitant més baixa de la Unió Europea dels 15) i de la democràcia tant incomplerta que tenim (on les veus crítiques al cap d’Estat i al sistema que sosté són molt poques, moltes menys, per cert, que les veus crítiques al cap d’Estat de Veneçuela en el seu país, al qual el rei va criticar intentant donar-li lliçons de comportament democràtic).

Mary Cassatt passejant pel Louvre amb Degas

Dona a l'Opera (1880) és una obra de Mary Cassatt, tot hi que va ser coneguda pintora impresionista, l'Història de l'Art no la inclos per col.locar en el seu lloc a Degas, Manet,... això a fet que es crees un discurs masculí i on la dona té un paper secundari: “ Tothom sap quina pinta té l’artista... un home amb corbatí, brusa, pantalons tacats de pintura, una paleta i –accessori indispensable- una model nua, ben sexi.” 1

1.Porqueres, Bea (1995) Deu segles de creativitat femenina. Una altre Història de l’Art. Barcelona: Institut de Ciències de l’Educació Universitat Autònoma de Barcelona.

Laura García

Buscar el camí

Aquest cap de setmana toca relax. Dissabte al matí i m'acabo de permetre el luxe de passar-me una estoneta mirant les fotografies que tinc dels últims mesos. Amics, visites, festes, viatges... moltes coses. L'estiu és mogut, però ha començat l'hivern i el ritme canvia.
Després de mirar fotos, entro al blog i llegeixo les últimes entrades i comentaris. El meu cap ha associat les dues coses i un impuls claríssim i incontrolable m'ha empès a penjar aquesta fotografia i a escriure.

No són les obres de l'Ave ni del metro del Llobregat. És el Carles, excavant les profunditats de la sorra de la platja. Què buscava? Ho va trobar?
Tal com deia la Mónica, TRIAR. Triar de veritat. Decidir realment quin camí escollir.
De vegades, al final del forat, del túnel, no ens trobem el que esperavem. Però altres vegades ens espera una sorpresa agradable. Val la pena arriscar-se?
Cadascú que pensi la seva resposta. Jo la meva ja la sé.
Bon cap de setmana!!!

Anna

Generació X

Elige una vida, elige un empleo, elige una carrera, elige una familia, elige un televisor grande que te cagas, elige lavadoras, coches, equipos de compact disc y abrelatas eléctricos, elige la salud, colesterol bajo y seguros dentales, elige pagar hipotecas a interés fijo, elige un piso piloto, elige a tus amigos, elige ropa deportiva y maletas a juego, elige pagar a plazos trajes de marca en una amplia gama de putos dígitos, elige el bricolaje y preguntate quién coño eres el domingo por la mañana, elige sentarte en el sofá a ver teleconcursos que embrutecen la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura, elige pudrirte de viejo cagándote y meándote encima en un asilo miserable siendo una carga para los niñatos egoístas y hechos polvo que has engendrado para reemplazarte, elige tu futuro, elige la vida; yo elegí otra cosa y las razones....no hay razones, ¿Quién necesita razones cuando tiene heroína?

(Discurs inicial de la pel·lícula Trainspotting)

Alguna cosa a dir?

Carles Merino

Kurt Cobain: el mite

L'esp rit d'aquesta setmana m'ha sorprès, i per bé.

Sí, no és freqüent veure el punt de vista 'real' de la figura de Kurt Cobain, un rockero drogaddicte per la majoria, un bon cantant per un altre sector, i, minoritàriament, s'entén que la seva trajectoria musical és molt més que una simple carrera de rock fulminada en un (suposat) suicidi.

Nick Drake, Jeff Buckley, Janis Joplin, Jim Morrisson...Kurt Cobain entre ells.

Per quin motiu aquests personatges han sigut qualificats de llegenda del rock per la seva tràgica mort? Han passat de ser persones reals amb molt a dir a ser mites, i, avui en dia, quan algú passa a ser un mite és que simplement ha passat a ser un element decoratiu de la nostra societat i, sobretot, en una gallina que pon ous d'or. Una icona que no representa, en absolut, els valors que predicaven, i que, per suposat, no els hi fa justicia. Kurt Cobain volia parlar, volia transmetre un missatge, no volia morir amb les botes posades i veure el seu nom escrit en lletres daurades sobre una subhasta mentre el seu missatge seguia incomprès.

Poc a poc en va anar perdent la esperança.

Queda ben clar en la seva última nota: "Estimava Nirvana perquè no em quedava res més que tenir una banda de rock, ni tant sols m'agradava cap tipus d'esport, així que era la única oportunitat de poder saltar de ple dins la societat"

Sí, Nirvana va ser com una mena d'autodestrucció, en el fons tenia la necessitat d'arribar a triomfar dins la societat, però se n'adonava d'aquest defecte al que no hi podia posar solució, i aquesta frustració és la que supura en la seva música.

La heroïna era la seva vàlvula d'escapament (paral·lelament a la música). Però també va suposar el seu pitjor diable, una altra tortura que li va portar victòria i derrota a la vegada.

Amb ella va fer gran l'home però va néixer el mite quan va marcar el seu final amb una escopeta després d'arribar a la desesperació.

Kurt Cobain va molt més enllà d'un revolucionari que vol canviar la societat, d'un ídol d'adolescents rebotats contra tot però que tenen la ment massa tancada per saber-ne treure conclusions i anar més enllà.

El que ell perseguia era obrir cervells, i no tancar-los amb la lectura superficial de les seves lletres com realment va passar.

Per això Nirvana ara és conegut com el grup que aporrejava els instruments, completament col·locats, en comptes de veure el que hi havia al darrera d'aquella ràbia i que era el que Cobain volia dir.

Potser sí que en el fons era un revolucionari, però començava des de la base, des del pensament, des del coneixement del problema contra el que aixecar-se. Per desgràcia, en comptes d'això, la seva veu se n'ha anat amb el vent de la fama empesa per un suicidi mitificat i uns beneficis de milions de dòlars per la seva viuda i els seus productors (vergonyosament ha desbancat el Rei Elvis al ranking d'artistes morts més rentables) i ens hem quedat només amb la estètica de llegenda del rock amb una tràgica mort. Una bonica historia per encapçalar telenoticies i portades de diari, però res més.

Tant de bo arribi el dia en que caiguin tots aquests mites i tornin a ser reals, de carn i òssos, i sapiguem escoltar el que ens han de dir, i potser és això, precisament, el que cal per encapçalar una revolució, destrossar els mites sense prostituïr-los amb la falsa aparença d'idolatració i convertir-los en realitats, en allò que és i existeix i que només ens fa falta veure.

"Sóc un home sense vida, però que estima la música" (Kurt Cobain)

Carles Merino

Què cal per començar una revolució?

Aquesta pregunta ens l'ha fet el David, i el Carles, després de tocar algun botó 'raro' (Carles, quins botons toques, tio?) ens ha dit que, per suposadíssim que el que cal és alguna cosa contra la que revolucionar-se.

Prenent part en la discussió, la veu de la Mònica s'ha alçat preguntant si realment cal 'lluitar contra...'

El Carles ha respost, de nou, incidint que abans de construïr un edifici nou cal ensorrar i netejar de runa la parcel·la, començant per minar els fonaments.

La Xi (Conxi?) ens ha tret de dubtes...per començar una revolució cal que aquesta encara no hagi començat.

El fil ja es descabdella...som-hi! Això m'agrada!

El Sastre