La lira d'Orfeu

Orfeu, amb la mirada fixada a l'altra riba de l'Aqueront, ha arribat fins a les portes de l'inframón i ha topat amb Caront, que es nega a traslladar-lo amb la seva barca a la riba dels difunts.
Després de les negatives davant les súpliques d'un Orfeu desesperat, aquest ha de resignar-se a treure la seva lira i entonar els laments de desesperació per la mort de la seva esposa Eurípides.
El fill d'Apol·lo i la musa de la poesia Calíop, la més poderosa de les nou i filla de Zeus, hereu de la música, la poesia i la bellesa, canta pausadament, humil, sense pretensions, amb tota la puresa i innocència que l'amant encadenat a la mort de la seva parella pot sagnar amb la veu, davant de la força cada vegada menys insistent de Caront, que va cedint, pausadament, davant la constància del piano que es va despullant, nota a nota, enfrontant-se a l'orquestra que marca una melodia implacable construïda sobre acords placats i reservant la tasca contrapuntística al posterior diàleg contraposat amb el solista, però que declina, a favor de la bellesa i el lirisme, fins a cedir del tot i transportar-nos a una travessia agitada a través del riu en forma de petita cadenza modulant que culmina amb una fugaç i humil tònica que és conduïda ràpidadament a la dominant de la dominant amb un tènue enllaç de sensible. La lluita amb el can Cerber es mostra en la posterior cadència, que amanseix la fera i ràpidament ens enllaça amb un rondó que transforma la dominant de la dominant al seu relatiu i tonalitat principal. La fugida de la parella de l'Hades? Podria ser

No sabeu de què parlo?

Escolteu l'Andante del quart concert per piano i orquestra del mestre Ludwid Van...

Carles Merino