El piano de la 2.4
Sempre m’he caracteritzat per tenir un punt de vista força imparcial. La meva perspectiva estàtica dels fets que m’han rodejat m’ha permès veure les coses amb comoditat, reflexionant i traient les meves pròpies conclusions. En resum he sigut sempre un etern espectador de la vida, aquell personatge que està assegut al pedrís d’una estació i l’únic que fa és caracteritzar viatgers a l’atzar. En una estació les persones són lliures, estan buides i cadascú té la història que el curiós observador li vulgui donar i fins i tot, aquest, s’hi pot representar i identificar lliurement. Algunes vegades, però, algú se li apropa a preguntar-li l’horari d’un tren, demanar foc, o simplement és confós per un familiar llunyà del despitat viatger.
Arrossego, ja, una bona pila d’anys. Alguns centenars. A pesar d’això, amb orgull puc dir que ben poques coses n’he tret en clar, més aviat el contrari, tot resulta confós. El que sí que he aprés és a empassar-me l’angoixa i acceptar les portes tancades darrera de l’esforç d’obrir-ne una. En certa manera, aquí també coincideixo amb el viatger observador, el de la fantasia, que cansat d’agafar trens per trobar un ampli ventall de destins, s’ha acomodat a un racó per fer el viatge al seu gust. Després d’abocar-se a viatjar durant anys i anys ha descobert que el millor viatge és aquell que es crea ell mateix, inventant-se estacions i recorreguts per allà on vol. Aquest és el viatger que admiro i a qui em vull assemblar.
Tot ha canviat al meu voltant. I dins meu també. I la meva estètica també ha envellit, no massa dignament, per cert. Suposo que la flor de joventut ja ha abocat el seu fruit i ara estic podrint-me, cedint pas a una nova germinació que m’absorbirà i farà de mi el seu aliment. Precisament, aquesta cadena circular de vida per vida, de creació i absorció, és l’únic que s’ha mantingut intacte. Tot ha de canviar per tal que les coses puguin seguir igual.
El meu aliment, en aquest aspecte, ha sigut variat. Han forçat la meva dieta les rialles, les mirades, els sospirs, els crits, les llàgrimes, les angoixes –les mateixes que, per qüestions d’edat, ara em resulten indigestes- i una llarga llista de reaccions humanes que guardo dins meu, dins de la meva pròpia caixa de ressonància. Qui s’alimenti de mi s’alimentarà d’aquests records, d’aquestes filagarses de fum.
El viatger cansat escriu els seus records sobre els fulls en blanc que caminen davant seu i ell mateix també serveix de full en blanc per algun atrevit observador. Això soc, viatger i full en blanc a la vegada. Quan una foguera ja no desprèn més que el fum del record, immediatament se n’encén una de nova. O millor dit, no s’apaga una foguera mentre no se n’ha encès una altra. Aquesta forma part de les escasses coses que m’han quedat clares. La resta, cada dia més borrós. També enyoro –ho he d’admetre- la innocència de la joventut. Però també soc més jove cada dia que passa, i més vell cada segon que em vull aturar de més.
He nascut avui mateix, naixeré demà mentre em vaig apagar abans d’ahir. El segon paràgraf diu que tinc més de cent anys, i és cert. També és cert que soc eternament jove i moro a cada instant. He començat sent un full en blanc, però des de la primera paraula soc jo qui l’està escrivint. I ara mateix algú m’està plasmant a qualsevol altre punt, per llunyà que sigui, i jo mateix plasmaré algú, sigui qui sigui, el dia que sigui.
No em queda més que seguir aquí plantat, observant les tecles blanques i negres que jo mateix pintaré amb els colors que guardo dins de la meva caixa de ressonància, i d’aquesta manera seguiré explicant les meves històries per aquí i per allà. En sorgiran contes, molts contes, i potser no sóc més escriptor o músic que simple xarlatà, que una simple aquarel·la d’allò que he vist i que he plasmat sobre mi mateix. La forma també la adaptaré al meu gust, a allò que vulgui ser quan em desperti un dia, dins del meu llit, disfressat de bon samarità o de piano abandonat en una sala plena de quitxalla. De més jove o més vell. Però mai estaré més trist o més content. Mai més.
ho recordo bé,
i jo encara era molt jove,
i tu encara t’estaves fent gran.
Jo ja sabia respirar,
(si més no, en volia aprendre).
Tu només dormies,
plàcidament.
jo no en sabia res, he de ser sincer.
Ni quan vaig desitjar escanyar-te,
dolçament, amb les meves mans,
imaginava que estaves prenyada.
Respiraves molt malament
i sentia pena per tu,
veient les inspiracions tallades,
i em vaig preguntar si realment...
bé, la pregunta era estúpida,
si realment m’haguessis pogut escoltar
ho hauries demanat gustosa,
fins i tot ho hauries suplicat.
Vaig tancar els ulls,
t’imaginava les mans
agafades a la meva esquena,
amb les ungles clavades,
i no m’hauria importat,
per aquesta vegada,
perdre una mica de sang.
El tren es va aturar
en una estació petita
d’un petit poble
envoltat d’un gran bosc.
Llavors vaig veure la font.
La font, recordes?
Vas alçar el cap i la vas mirar,
suposo que inconscientment
perquè immediatament
vas caure de nou adormida.
demanar-te, d’una vegada,
que deixessis que envoltes,
el teu coll blanc
amb els meus dits.
perquè respiressis i cantessis amb mi
fins al famós últim alè.
i mai he sigut prou groller
com per destorbar el silenci,
respiraves plàcidament,
inspiraves profundament,
i el foc del teu estómac cremava amb força
mentre expiraves amb calidesa i equilibri.
mentre el tren s’allunyava...
Vaig recolzar el cap al seient,
i el vaig trobar tou.
Jo també vaig dormir,
recordant tot el que ve després d’inspirar,
i aquí va acabar la nostra història.
Ja no ens quedava cap diferència que ens fes iguals.
Va ser la font,
recordes?
Inspirar, diuen,
ha d’omplir l’estómac,
buidar-lo del buit
La inspiració,
una sola alenada
que va aturant el temps
congelant la font de la vida.
Expirar.
Expirar, el buida,
et deixa descansar.
L’etern descans,
l’eterna expiració,
l’últim alè perpetuat.
Quan m’adormia,
enganyant-me a mi mateix,
em vaig disculpar per haver-te volgut escanyar.
Et vaig demanar perdó,
però el perdó ha de ser sincer,
sinó no és perdó,
i el meu...
el meu no ho era,
així que, amb més motiu,
era el teu dia de sort.
Només em cal afegir bons desitjos,
cuida de la criatura,
ella viu gràcies a tu i tu vius gràcies a ella.
Perquè no vaig ser jo, ni tu, ni la font
qui et va salvar,
va ser ella mateixa
i la vostra necessitat.
El viatger
Són les nou i vint-i-dos minuts del matí...
Cada moviment de la minutera,
massa feixuc com per tombar el cap,
dibuixa una nova cara,
que es reflecteix,
ombrívola i planera,
als rostres que poblen l’estació,
i dic ombrívola i planera,
no per capritx,
sinó perquè els rostres que no tenen vida,
manquen tant de llum com de delit.
No fora just afirmar, tanmateix,
que en la dinàmica ferroviària del dia a dia
no s’hi escoli cap veta de claror,
però en aquests casos sempre venç la melangia,
i el cruixent tic-tac que augura una nova tardor.
Així,
amb l’arribada d’un nou matí,
arriben també nous destins,
i seu al pedrís, també, el viatger cansat,
a descansar de tota una vida
de sortides, trajectes, i mai arribars,
i deixa que els passatgers passin i passin
i l’arena del temps
escapar-se de les seves mans.
Però l’experiència, sabia companya,
en decorós balanceig de records i desigs,
li dibuixa un camí,
un tronc i moltes branques,
despullades de fullatge,
en laberint,
que condueixen cap a la senzillesa d’una vida erràtica
que no contempla errors sinó victòries,
i de totes les victòries un únic triomf.
Segueix el tic-tac,
segueix assegut al pedrís,
amb la mirada vidriosa contempla l’anar i venir,
passatgers...
tots amb la cara buida,
verges, desèrtics i blancs,
llestos per protagonitzar les seves històries,
per transformar-se en el suport dels seus records,
sense entrebancs els caracteritza,
els dóna una vida i un passat,
contes de pirates, de mariners...
I les seves paraules,
lluny de la pedanteria i la solemnitat,
s’alcen com anells de fum de fogueres rescloses de records,
dansant, rient...
encerclant somnis de peus diminuts que han traçat grans distàncies
per obagues i clarianes,
apartats de multituds,
en la boja solitud d’una cançó sense fi
que només acaba
quan tot el cos
es consumeix en un últim
alè.
Carles Merino i Sort
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada