L'home del moment
Les ones de les fortes marees no supliquen perdó,
xoquen, i al seu pas,
el Pare gaudia de les col·lisions...
altres passaven de llarg.
Una volva de neu va caure al maig,
i les portes resten obertes, ara,
mentre les campanes repiquen,
perquè l'home del moment fa la última reverència,
un adéu, de moment.
La naturalesa té la seva pròpia religió,
l'evangeli de la terra.
El Pare va governar amb la fermesa
que els joves fingeixen
i els vells comprenen.
I el cel cedeix a l'albada
vessant la claror sobre el poble
i tots s'hi apropen,
perquè l'home del moment fa la última reverència,
un adéu, de moment.
I el camí que el vell va aplanar,
les vetes trencades,
senyals rovellades destinades a mi.
Ell em guiava, amor, per les seves dreceres.
I ara l'home del moment fa la última reverència
mentre el teló cau lentament,
sento que això només és un adéu, de moment.
Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui...
Alguna reflexió?
(Sí, siusplau...)
Carles Merino
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada