Miquel Àngel Riera

Aquesta nit que plou i que la pluja "copejarà els vidres i aleshores em semblarà que les gotes són com les meves propies llàgrimes " ( L'hora Grisa ), us vull regalar un parell de poemes d'aquest autor manacorí que em té el cor robat.
Bridem per les nits de pluja trista ( val més donar-hi una visió romàntica a la pluja després de tanta canonada i sequera i vaixells d'aigua... )

Benaurat aquell
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força, ell, d'existir
seguirà donant-s'hi la morrada més bèstia
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn a la tècnica de la travalada.
No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
" He caigut perquè hi era. Encara hi som.
Just cau aquell que està dotat per fer-ho. "

De tota la tasca
que m'és la vida,
me n'adon
que la part que sempre
es mostra inabastable
és la der-me teu.
Veig clar
que no n'és prou entregar-me
ni que tu m'acullis,
i que la condició de ser teu
cau més enllà de nosaltres,
més enllà
del que vulguem
o no vulguem,
i que, abastar-la,
és una història
que va per llarg,
amb el tombant
potser
crecut a llunyanies.
Per això,cal
no perdre temps:
sols ésser teu és ésser tu.
Viure
m'importa
perquè tu n'ets,
i, rabiosament,
vull perllongar-me
més enllà de mi,
salvant-me des de tu,
perquè sé
que en això
consisteix
allò de l'altra vida
de què venim parlant
d'ençà que començarem
a no entendre res.
Per després, per quan tu moris,
em fa pla
morir de tot amb tu,
perquè sé ja des d'ara
que em fa por
sobreviure
més enllà
de la teva pervivència.
Més enfora de tu,
la vida perd les anses.
Vull
una salvació
de la teva durada
exacta.
El demés
- perdonau
que ho digui
tan clar -
no m'interessa
ni poc,
ni molt,
ni gens.

Tan de bo us agradin tan com a mi el primer, i el segon, i el tercer i l'últim.... cop que els he llegit.
Bona nit

Mònica