Bob Dylan

Com alguns ja sabeu, el passat 22 de juny vaig estar al camp de futbol d'Encamp (Andorra), a primera fila, a escassos metres d'aquesta figura.

Primera impressió. Bob Dylan és molt baixet. Sempre s'ha caracteritzat per no ser massa estirat (en cap sentit) però suposo que l'edat l'ha acabat d'encongir. També està molt prim. En resum, ja li toca anar cuidant la salut.

Va fer un gran concert? No. Algú em va demanar, després: Et va caure el mite? La resposta va ser: No, Bob Dylan ja no és un geni, ara és un savi, i als savis no se'ls mitifica, se'ls escolta i prou. Va ser el que esperava? Ni més ni menys que el que esperava. Un Dylan vellet que cedeix tot el protagonisme a la excel·lent banda que porta al darrere mentre ell es limita a deixar anar els seus versos canturrejats amb la seva veu extremadament nassal i repetitiva. La seva poesia és l'únic que es manté fresc com el primer dia. Crec que, en el fons, és més poeta que res més, només que també sap fer cançons. Afortunats que són alguns.

Com és habitual en ell no va dirigir ni una sola paraula al públic. Ni tant sols per saludar o acomiadar-se. Es va limitar a cantar i a presentar els músics que l'acompanyaven.

L'edat no perdona. Imagino que Dylan està cansat, i no només físicament. Suposo que té ganes que tot acabi, que ja sap que ha donat el que havia de donar, que ja ha dit el que havia de dir i ara, al final, només li queda anar-se apartant del món amb la màxima dignitat possible, evitant saraus i grans parafernalies que no traurien cap a res. Simplement canta les seves cançons i els seus versos a qui els vulgui escoltar, sense més pretensions que esperar el dia que ja no ho pugui fer (i que sembla que es resisteix a arribar). Durant la seva vida no ha fet res més (com si fos poca cosa) que fer i cantar cançons. És normal que no ho pugui deixar així com així, tot i que s'hagi comprat una mansió per una burrada de milions o que li importi ben poc quedar bé o malament davant del públic i els galardons amb que el premien. Ell fa el que ha de fer, cançons, i ho fa tant bé com pot. Sap, és conscient (o això imagino) que els seus temps ja han canviat, que ara només ens queda el seu llegat i només li queden les ganes de marxar amb el cap ben alt i la dignitat neta per una feina molt ben feta.

I jo puc dir que he estat a pocs metres d'una de les ments més privilegiades dels nostres dies.

No em vaig histeritzar, no vaig saltar d'alegria, no estava neguitós, no vaig tenir orgasmes ni vaig corejar cap cançó. Em vaig prendre un parell de cerveses i em vaig sentir molt afortunat.

Li queda corda per dies? Això, amics meus, només ho sap el vent.

http://www.youtube.com/watch?v=YX_x-zMcvK0

http://www.youtube.com/watch?v=Dd9ty2SWY2M&feature=related

Carles Merino