No ha passat per aquí, encara...uuuuf, menys mal...ja em veia amb la barraca tancada per falta de sentit de l'humor...i si al tirà (carinyosament) li dóna per rompre la viga del portal, l'hem feta ben grossa...
Atura't Satanàs, que a Betlem me'n vull anar...a recollir espardenyes? Doncs som-hi! Surto un dia del Casal i...
Doneu un cop d'ull a això!
El busto es mío
Menú Bar Rambo
Això és un Ricky i no el Martin dels petricols...
I una anada del cap (cap als peus i apèndix circumdants a la cervellera) de regalet...!!
De mans i peus i alguna orella
Allò que alguns tenen en compte per definir una persona de boires sovint no és res més, encara que sigui bastant inofensiu en realitat, que una simple mala postura cervical. M’acostumaven a dir que aguantés el cap dret en comptes de mostrar sempre la meva poblada cabellera per davant, amb els remolins amenaçadors fent d’agulla magnètica i els ulls clavats a la línia que traçaven les llambordes del carrer. Així em passejava arreu, esquivant les faroles, col·locades, a mala llet, n’estic segur, per algú que fanfarronejava de caminar sempre amb el cap ben alt. La gent que assegura que sempre porta el cap ben alt no és de fiar, doncs és molt probable que de tant mirar endavant algun gos amb indisposició es creui en el seu futur més pròxim i fora de l’angle de visió. El resultat és el que imagineu, sí. A més, amb el cap mirant el terra es té una perspectiva molt més acceptable de la gent. Les sabates sempre mostren l’estat d’ànim que vull que em mostrin. Hi ha sabates alegres. La majoria de sabates són alegres, sí, però també hi ha algunes sabates que mostren dolor. Bé, no són ben bé les sabates, sinó el caminar, el que assenyala el dolor. I ben aparellats a les sabates també hi ha peus per tots els gustos, però he de reconèixer que és molt poc agraït. Llavors em fixava bé en les cames i aquí doncs...què voleu que us hi digui? tampoc n’he tret massa conclusions. Cames amples, primes, genolls garrells, peludes, pelades, grogues, blanques, blaves...però cames en definitiva, la majoria amb un sol genoll i un sol turmell. Algunes cames, però, sí que mereixen una atenció especial, especialment aquelles cames que veus completament aturades. La situació ha de ser asfixiant. Cames de futbolistes i ciclistes, de paletes, caixeres de súper, pescadors...i aquelles cames tant grans i faranduleres? les xanques, crec que es diuen. Em pregunto si els que governen les xanques van amb el cap alt o van mirant el terra. Suposo que des de l’alçada no ha de ser el mateix. Però a part d’aquests casos puntuals, les cames són simplement això, cames. Però no les sabates. Tot això ho dic per la simple qüestió que no soc persona de boires, sinó que elegeixo un altre punt de vista de la realitat. I potser és més realitat, doncs hi ha moltes menys probabilitats que la vista ens enganyi més de prop que de lluny. Les mans a la butxaca només són per no tenir fred al hivern i per inèrcia a l’estiu.
Els peus que més m’agrada veure mirant al terra, però, són els meus. Bé, no sempre, però moltes vegades sí. El meu caminar consta de quatre temps: l’explosió, l’expansió, el punt mort i el retrocés, alternant una cama amb l’altra. Bé, això tampoc és important, tothom camina alternant una cama amb l’altra, o gairebé tothom. M’arriscaria a mentir si assegurés que sé perquè ho faig, però diria que és per una pura qüestió d’aprofitament de la energia. Si puc deixar el motor en punt mort just al moment precís, tots aquests recursos que estalvio. Si anem ajuntant el que m’estalvio amb totes les passes que faig al llarg del dia, hi surto guanyant algun que altre plat de sopes i bé, això també es transforma en dinerons. Però no deixa de ser només una hipòtesi.
Estic intentant recordar algun altre motiu per caminar amb la mirada fixada al terra i ara per ara només se’m torna a acudir la meva obsessió per les butxaques. Encara no conec allò que no pugui cabre en una butxaca. Hi he encabit claus, pinyes seques i algun elefant marí entre d’altres varietats zoològiques i botàniques, vehicles motoritzats, des de cotxes fins a algun John Deer amb la verdor desgastada. Mocadors de tot tipus, xiclets, bosses, navalles, bales i balons i un llarguíssim etcètera. Només de pensar en tot el que pot haver anat passant per les nostres butxaques tinc ganes de buidar-les, cosir-les i així evitar que segueixin convertint-se en el meu abocador personal. Però sempre, hi hagi hagut el que hi hagi hagut, hi queda lloc per les mans. Per no tenir fred al hivern i per inèrcia a l’estiu, però això em sembla que ja ho he dit.
Recordo la primera bola que em van confiscar i la primera que vaig confiscar. Cap de les dues ha tornat al seu amo. Qui me la va prendre a mi no sé què en va fer, jo simplement em vaig veure assetjat per un instint de recuperar, ni que fos simbòlicament, allò que em pertanyia. Sí, aquesta integritat que es perd quan se t’arranca allò que forma part de tu. Potser hauria preferit deixar el meu dit petit com a penyora (parlant de la mà dreta, és clar) i fins i tot avui en dia la idea em resulta atractiva. Hauríem de tenir nou dits, a les mans. Per començar, és un numero molt més bonic que el deu, tant rodonet i alhora tant estilitzat. El vuit és massa femení, massa de color rosa, el set de color blau, el sis de color vermell, el cinc de color verd. El quatre és negre! L’u no té color i cedeix el blau cel pel dos. El tres és ataronjat. Però el nou no sé sap de quin color és. Té color, sens dubte, i és un color fosc, semblant a un blau marí que no és blau marí. Un color intens, viu, poderós, amb la veu ronca i trencada. El deu no. El deu és ridícul, tot de color blanquet, ell, delicat, vidriós en certa manera, com un angelet narcisista que no deixa d’emmirallar-se en tota la resta de successions numèriques. En resum, si llegim d’esquerra a dreta, el dit deu s’hauria d’eliminar genèticament de la raça humana. Seria interessant tenir en compte aquesta distorsió de la simetria humana, i qui diu humana diu literària, diu musical, diu artística en general. Amb nou dits escriuríem millor. Es desequilibraria la balança cap a un costat o un altre de la ment. El problema el tenim aquí. Tampoc sé quin problema és, però està aquí. Les mans són massa importants per tenir-les com un joc de simetria més, aletargat, conformista i avorrit. No passaria el mateix, però, amb els dits dels peus. Els fonaments sí que han de gaudir de simetria, d’unitat i, sobretot, de direccionalitat. Si es desequilibren els peus les passes es desvien, cap a la dreta o l’esquerra segons el dit que sigui, i hem de saber caminar recte i canviar de direcció només quan fa falta.
Per això també és bo caminar mirant al terra, per seguir les línies de les llambordes i d’aquesta manera segur que arribem a algun lloc. Això també ho he comentat abans, no?
Una altra avantatge de caminar amb el cap acotat i de la limitació de l’angle de visió és el desenvolupament d’altres sentits molt més importants que la vista. Per exemple l’oïda. La percepció de les converses alienes és molt més intensa, arriben els sons amb molta més claredat i el cervell els pot processar amb molta més velocitat que si alhora estigués treballant en enganyoses imatges visuals. Els ulls enganyen, les orelles no.
El terra es mou de pressa, veig molts parells de sabates, alguns parells de peus i alguna sabata i algun peu desparellat. Fa frescota, avui, no? Arrupeixo el cap i segueixo mirant el terra, les mans a les butxaques, explosió, expansió, punt mort, retrocés, explosió, expansió, punt mort, retrocés... Bon dia al capvespre! Un tallat, amb la llet natural, si us plau. Explosió, expansió, punt mort, retrocés, explosió, expansió, punt mort, retrocés...Què tal la tarda, noies? Fa frescota, avui, no?
Carles Merino (Que se monta en un vespino, corriendo por un camino con un pino, buscando un pepino aliñado con comino. Detente cretino, me gritó Ceferino, o Faustino, no sé su nombre salvo que es un asesino y...vaaaaaale, a lo mejor me lo mereeeeezco...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada