Sastre bo, sastre dolent.

Anem al gra i així passo el mal trago de fer de dolent.

Carles, estàs nominat. Parlaré sense edulcorants. El Calaixet és de Cultural, no un blog de Bob Dylan (com tants se'n poden trobar per la xarxa). Em semblen molt interessants les idees que comentes però...vols dir que no t'estàs passant? Evitem que això es converteixi en un blog monotemàtic i que sigui enriquidor en tots els àmbits. No t'estic dient que si vols parlar de Bob Dylan (venint de tu ho entenc) ho facis puntualment, però...bé, crec que ja m'entens, no? No t'ho prenguis malament, és que des de fora es pot arribar a fer monòton, o com a mínim així m'ho està semblant a mi. Gràcies noi! ;-)

Bueeeeeeno...com vulgarment diuen per algunes contrades, 'una de cal y otra de arena'. Ara toca dir les coses bones (i les que m'agrada dir!) La secció d'humor encara fumeja! Ara a no deixar que es refredi! Bon començament.

Bé, veient la poca acceptació que ha tingut la proposta setmanal (no he vist pas cap debat obert sobre la taula) em limitaré a comentar el resultat, poc representatiu per escassetat de vots, i deixaré anar la meva opinió.

La meva resposta (tot i que no he votat) seria un Sí rotund! Les manifestacions són una arma contra (que no anti) democràtica. És a dir, són la única (o de les úniques maneres) que el poble pot castigar directament, per dir-ho així, l'equip de govern electe. El poder del poble no només es manifesta cada quatre anys, o al menys no hauria de ser així. El poble ha de tenir alguna vàlvula d'escapament per anar contra-democràcia, per expressar-se i mostrar la seva disconformitat en temps real, al dia d'avui, al present i no haver-se d'esperar a les properes eleccions.

Els forats que puguin tenir les manifestacions no són de les manifestacions pròpiament dites, ni dels manifestants, sinó de la lectura que se'n fa.

Per començar, una arma contra-política no pot estar, MAI, polititzada. Això és gairebé utòpic, no tot el poble s'alçarà unàniment contra una mateixa idea o decisió guvernamental (tret d'alguns casos contats i que s'haurien d'analitzar detingudament, per exemple la mobilització pel No a la Guerra o per Ernest Lluch), però sí que es pot lluitar per tal que els seus lemes siguin del poble i no simple propaganda electoral.

Quin és el pitjor enemic de la democràcia, de la veu del poble? La dictadura camuflada dels mitjans de comunicació, que amb una teòrica (i només teòrica) llibertat d'expressió, manipulen la realitat i la informació objectiva. Sense anar més lluny, quan es parla d'una manifestació, el primer que se'n diu és si ha sigut violenta o bé ha transcorregut sense aldarulls, i amb això ja en tenim prou. No ens cal saber el lema, és molt més interessant criminalitzar els dos o tres que s'han dedicat a cremar contenidors i a escandalitzar-se pel pobret comerciant que haurà de canviar els vidres de l'aparador. Bé, només és un petit exemple del mal que poden fer els mitjans de comunicació.

Vaig derivant el tema cap als mitjans de comunicació doncs és el que us proposo com a tema setmanal.

Em preocupa, i força, veure que amb la mitja democràcia que hem obtingut, la lluita deixa d'estar justificada i ja no es pot dir en veu alta que patim censura. Allò pitjor és que, legalment, tenim tot el dret a dir-ho (i aquí s'escuda la falsa llibertat d'expressió), però el càstig moral i social per fer-ho és el rebuig. Abans no tenies dret legal per parlar, però es justificava i fins i tot s'idolatritzava si ho feies. Ara tens el dret de parlar (i d'això també en podria dubtar) però es considera un atac a la democràcia i això suposa la exclusió i en alguns termes la criminalització.

En altres paraules, queixar-se no està de moda. I la moda la creen els mitjans de comunicació, parlant molt més enllà de medis informatius. Podem parlar d'absolutament tot el que ens rodeja, des del gran titular d'un periòdic fins al més inofensiu triptic de propagada d'un centre comercial.

Vivim en una censura camuflada?

El Sastre