Renovar-se o morir
Bob Dylan -un cop més- també ho va tenir clar. Els temps estan canviant.
Bob Dylan va dotar 'la cançó' de cerebralitat. Va transportar l'essència d'una cançó (allò que va trobar condensat dins la música folklòrica) al pop i al rock.
Va obrir un nou camí, completament inexplorat, i es va saber apartar ràpidament de l'escena del crim un cop aconseguit.
La prova d'aquest crim? Like a rolling stone.
No per que fos la primera cançó 'madura' de Dylan (no ho va ser, sens dubte), sinó perquè ja és una icona.
Jimi Hendrix, admirat per Dylan i alhora admirador incondicional d'aquest.
Convalescent per una lesió patida a l'exèrcit, a l'esquerrà li a arribar a les mans una guitarra elèctrica per dretans. Amb un tornavís i unes alicates aviat ho va tenir solventat.
Va aprendre a tocar ell solet i en un parell d'anys va començar la seva frenètica i, per tant, curta, carrera. Tres anys cremats i convertits en cendres. Wild Thing és la prova literal, va cremar la guitarra com ningú abans ho havia fet.
Durant el mateix concert que va oferir aquest espectacle, va oferir una magistral versió de Like a rolling stone.
També va popularitzar l'himne de la segona etapa dylaniana All along the watchtower.
Una versió de la culminació de la figura de Bob Dylan i una versió del Dylan que s'ha sabut apartar i enfocar l'art de fer cançons d'una manera més renovada i serena.
La seva guitarra sona diferent, sempre imitada, mai igualada. Va trencar tots els motlles i va establir un nou ordre instrumental, exprimint la musicalitat i potencial d'una Stratocaster fins a l'extrem.
Això sí, mai va oblidar les seves arrels negres, partint del blues del delta, el gospel, el jazz o el soul.
L'extravagant Tom Waits ha encarat el seu art d'una altra manera. Ha convertit tot allò que havia de ser lleig, malsonant, desagradable...en obres magistrals, musicalment molt enginyoses i que no s'acaben d'encasillar en cap estil. Com Dylan o Hendrix, no admet cap etiqueta que no sigui el seu nom.
Sempre ha procurat rodejar-se de músics excel·lents, destacant, entre ells, Marc Ribot (un altre amb segell propi)
Ens pot interpretar alguna cosa que podria ser una bossa nova però no és una bossa nova. El mateix en el cas del rock, blues, swing, country, folk, tango, polka, habanera, cançó de bressol.
En definitiva, una concepció musicalment excel·lent i completament innovadora d'allò que hem escoltat.
Però sens dubte, si hagués de fer un pòdium amb els innovadors, el que restaria amb la medalla d'or seria 'ell'.
Obviament...el renovador de la música total. De la estretor de la concepció musical clàssica a la amplitud que avui en dia encara ens sorprèn.
De Beethoven no cal dir res més, només cal escoltar-s'ho per adonar-se de la ment creadora que posseïa, un geni superior que no renuncia, mai, a ser humà.
I també s'ha divinitzat Bob Dylan, i Jimi Hendrix, i Tom Waits. Cap d'ells hi està d'acord. Tots defensen que per davant de tot són persones humanes.
No són Déus.
Però, sens dubte, han anat més enllà que ningú i només són superiors per això (com si fos poc)
Han obert nou camins i han ampliat horitzons.
Però el camí continua...
Renovar-se o morir...tots ells han agafat allò que han begut, allò que tenen dins seu, i ho han amotllat a ells mateixos, a noves concepcions, a noves necessitats...
I la pregunta que em formulo és: Ara on collons debem ser?
Carles Merino
4 comentaris:
pot ser cal tornar als origens?
Però a quins origens, als origens de l'origen universal o de l'origen particular de cadascú?
l'origen particular de cadascú
"A més, pintar com un nen no és fàcil. L'educació, les normes socials i el coneixement de l'art, que ens encaminen a deixar a enrere la infantesa i la seva espontaneïtat irrepetible, pesen més del que ens adonem"
Publica un comentari a l'entrada